Historia

"La meva feina la feia pensant en les dones republicanes de les presons del franquisme"

Eloi Pardo Molt abans que la història oficial canonitzés altres periodistes com a iniciadors de la radiodifusió en català, Victòria Pujolar ja s’ocupava d’aquests assumptes. Des de Radio Espanya Independent, entre els anys 50 i 70 i de manera clandestina, va omplir centenars d’hores de noticies i programes radiats en l’idioma de Ramon Llull. I no només fou una batalla per la llengua. Fou una batalla per l’alliberament social de tot un país i de tot un Estat. Calia fer informació de resistència antifranquista, per a donar compta de la lluita interior que lliuraven, a Catalunya i a Espanya, els que somniaven amb la llibertat, la democràcia i la República, és a dir els derrotats de la Guerra Civil, brutalment reprimits –tant moral com físicament- pel franquisme. Victòria Pujolar, pintora i llicenciada en Belles Arts en la seva maduresa, va escapar dos cops de la presons del feixisme. Ara viu a Madrid, d’on era el seu company, Federico Melchor, que també va treballar a la REI. I segueix militant al PCE i al PSUC, des d’una perspectiva ideològica que demostra una clarividència crítica difícil d’escoltar en les noves generacions de polítics. El seu cas està perfectament recollit al llibre de Teresa Pàmies Ràdio Pirenaica, la història de Radio Espanya Independent. Vostè creu que aquesta radio hauria d’haver continuat després de la mort de Franco? Teniem una missió per a cobrir una necessitat que tenia el poble. A Espanya no hi havia llibertat d’expressió, només nosaltres oferiem l’altra versió de les coses. La prova del nostre èxit és que ens escoltava gent que no només era comunista, perquè teníem una missió àmplia, internacional. Erem una veu que donava noticies interiors d’Espanya, amb la part setmanal catalana. Donàvem informacions que el règim amagava i que la gent volia sentir, perquè no se sabia res del que passava veritablement. Era una necessitat de la població i en quant hi va haver més o menys llibertat d’expressió, vam creure que la cosa ja no tenia sentit. Però avui no hi ha cap mitjà de masses amb l’orientació ideològica de ‘La Pirenaica’, suficientment crític amb el post-franquisme i els poders fàctics Ara hauria de ser una altra cosa. Amb la democràcia, teníem Mundo Obrero i Treball, que seguien existint, però sense la mateixa capacitat d’expansió, tot i que llavors, quan encara no estàvem legalitzats eren llegits per molta gent perquè teníem un partit de masses. Ara ja no ho som, som un partit municipal, de diputacions…amb això vull dir que sense un partit de masses fort és difícil tenir un mitjà potent. És el que penso. Com era el seu treball en aquesta ràdio? Jo era la veu catalana de la REI. Hi havia molts espais que cobrir, sobre tot quan se’n va anar en Jordi Sole Tura. Jo he fet un treball de militant. Necessitaven una veu, jo servia i punt. Però no era el meu treball únic. No cobrava res. Tenia quatre fills i a més estudiava Belles Arts a Bucarest. Quants treballadors tenia ‘La Pirenaica’? No ho sé. Era una ràdio completament clandestina, inclús allí mateix, en el bloc socialista. No ens podíem relacionar ni amb els ex brigadistes internacionals rumanesos. Per què? Perquè allò estava ple d’espies, que sempre n’hi han. El nostre treball era tan secret que ni a casa nostra, a Bucarest, sintonitzàvem la Pirenaica. Fixa’t que no sabíem ni la direcció dels estudis des d’on retransmetíem. Era un edifici del segle XIX, de la burgesia, però no sabíem ni on era perquè el cotxe oficial ens venia a buscar i ens deixava al lloc. Com operaven? Tot estava molt ben organitzat. Hi havia una estructura amb un director, Ramon Mendezona, i redactors. Quan arribava ja estava tot escrit i preparat per a ser llegit a sobre de la taula. Els locutors érem espanyols. Però els tècnics eren romanesos, de la Securitate, o sigui policies. Ells es procuraven que no coneguéssim res, no se’n refiaven. Pensa que estàvem en plena guerra freda i hi havia una batalla per a tallar les ones de ràdio. Calia extremar la seguretat per a poder assegurar que aquella ràdio se sentís permanentment! Els americans van intentar tallar les emissions de la radio. Sí. Intentaven localitzar el punt exacte des d’on es retransmetia i llavors tallar l’èter. Al principi ‘La Pirenaica’ es feia des de la URSS, en una ciutat interior molt allunyada d’Europa. Era més difícil tallar-la. Però en passar a Romania les coses es posaven més fàcils pels qui no volien que entrés una mica de llum a Catalunya i Espanya. Perquè es retransmetia des de Romania? Perquè hi havia un repetidor molt potent. Els gastos de la Pirenaica se’ls repartien Romania i la URSS. Per moltes coses era un lloc més accessible per a tenir tota mena d’equipaments. Per exemple, ens va caldre una mampara molt cara que es fabricava a Txecoslovàquia. I ens la van enviar. No vam pagar res. Cada país del bàndol occidental tenia la seva ràdio independent? Sí, però França per exemple era la pròpia Radio Nacional. No els calia estar a fora. Els arribaven moltes cartes des d’aquí? Sí, moltes. Eren informacions des de l’interior. D’aquesta tasca s’encarregava el meu marit. Li agradava el treball, s’ho prenia amb militància? Era difícil, perquè tenia fills que mantenir i a més estudiava. Però quan has estat a la presó amb altres dones republicanes, pensava que el que feia era per a elles, per a les companyes antifeixistes empresonades. En el llibre Ràdio Pirenaica de Teresa Pàmies s’expliquen les seves dues fugides de la presó. La primera vegada no era la presó. Era en un camp de concentració a França, el 1939. Allà, als refugiats republicans espanyols ens tractaven pitjor que a qualsevol. Jo era una joveneta, que treballava en una fàbrica de gènere de punt, a Toulouse. I un dia els alemanys van entrar a la zona lliure de França, que no era lliure perquè hi havia el Govern de Vichy. I una de les primeres lleis que van promulgar va ser la prohibició de donar treball a tots els espanyols. L’empresari que ens va contractar se’ns van quedar els papers. I al sortir de la fàbrica ens van agafar. I sap a on ens portaven? On? A Matthaussen. Jo anava amb la meva mare, a qui també van agafar. A les sis del matí ens van ficar en un tren de càrrega i a les 12 del migdia estavem ja en un camp francès, que era el pas previ perquè ens portessin a Alemanya. En baixar del tren, el gendarme ens va cridar perquè anessim cap a un barracó. Llavors, dos joves que estaven a casa nostra i que ja havien passat per un camp –del qual havien aconseguit sortir gràcies al Partit Comunista i als sindicats francesos, sense els quals molts no estariem vius- vam escapolir-nos discretament. Vam caminar i caminar hores i hores fins arribar novament a Toulouse. Jo ja era militant de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Després d’aquest episodi vaig veure clar que havia de tornar a Barcelona. I no era arriscat tornar en aquell moment? Jo era jove i a més semblava més jove encara. Barcelona era la meva ciutat. Jo no tenia aspecte d’obrera, i havia estudiat en l’Institut-Escola de la Barceloneta. Pel meu aspecte a mi mai no m’haurien agafat, això està clar, comprens? A més teniem les nostres tècniques per a no caure en cadena quan la policia ens perseguia. Però la van tornar a enxampar i va tornar a escapar? Sí, vam caure. I em van torturar brutalment, concretament els germans Creix, uns policies molt sàdics. Després vaig anar a la presó de Las Ventas, a Madrid. Una presó de monges per a dones, molt dura, però on les republicanes estavem ben organitzades per recolzar-nos unes a altres. Resistíem allà a dintre, celebràvem el 14 d’abril –dia de la República- i ens negavem a donar un petó a la bandera dels nacionals. Em vaig tornar a escapolir, a l’alçada de Saragossa, quan em traslladavem per a fer-me el consell de guerra. Entre els del partit, per recomanació de la Tomasa Cuevas, sabiem que per a poder escapar en una ciutat era clau conèixer algú que et pugués ajudar. Però jo només coneixia Barcelona! Vaig tenir sort que ningú no em seguís. Així que vaig escapar a peu i travessar els Pirineus. Déu n’hi do. I era la segona vegada que travessava a peu els Pirineus. La primera va ser fugint de l’entrada dels nacionals, pel Pertús. Després vaig tornar a Barcelona. Amb una vida així com la que he portat, jo no podia pensar d’una altra manera. Com era la Barcelona franquista dels 40? Doncs vaig aconseguir treballar al Diccionari Vox, que era de l’Església. I després a l’Editorial Bruguera, que es va portar molt bé amb mi. Hi havia bastanta gent afiliada. Recuperació de gent que havia estat de la JSU, joves que havien tornat de França i alguna gent nova. Hi havia bona organització a tots els districtes. Jo vaig ser dirigent de la JSU a Catalunya i anava pels pobles a contactar amb gent. Era assiscat i un cop van estar a punt de tornar-me a enxampar. Ho pot explicar? Un dia vam anar a les sis del matí a buscar un pres a la Model. Un pres del Partit, però la seva sortida s’estava retrassant. És una mica complicat d’explicar, però era un temps amb molts, molts, molts policies per tot arreu. Em vaig donar compte que em seguien uns Guardies Civils. Així que vaig pujar en un taxi i quan anava a baixar, sobtadament, vaig veure com un Guardia Civil venia cap a mi. Vaig sortir corrent, em vaig ficar al Metro de Llotja, als Pla de Palau al costat de Correus, i vaig tenir la sort que tot just passava un tren. Als afores de Barcelona vaig telefonar a un company del partit i li vaig dir que em comprés un bitllet de primera per anar a Figueres. Dues companyes més van venir, em van canviar totalment l’aspecte i em van donar un salvoconducte, i el contacte d’un contrabandista per creuar la frontera. Van ser molts dies caminant sense parar. El Partit era rapidíssim en aquestes coses! El règim ni ho sospitava. Aquest cop sí que vaig sortir definitivament d’Espanya. Molta gent va caure als anys 40 Sí. Hi havia molta activitat, també guerrillera, de maquis. Molta gent i molt jove va caure, sobre tot arrel de la desarticulació del partit a Reus. A la França de després de la Segona Guerra Mundial la premsa va fer campanyes a favor dels detinguts i es van fer manifestacions per a impedir que es fusilés a tanta gent, gent com el Sisquet que era el responsible de la JSU a Catalunya, un noi que coneixia. El van afusellar quan només tenia 23 anys. Pobre company. I després, què va fer? Bé, primer a Toulouse amb els meus pares i després a París, gràcies a la JSU. Un dia va venir la Dolores Ibarruri a passar l’estiu i ella em va convidar a la Unió Soviètica on hi vaig passar tres dies, pel Primer de Maig. Jo em vaig anar convertint en una persona de contrastada confiança per al partit, fet que em va permetre fer el que vaig fer al llarg de tota la meva militància. Com valora la caiguda del comunisme a Europa de l’Est i a la URSS? Ja feia molt de temps que es veia que estaven pujant els arribistes, els que no eren comunistes. I la cosa s’anava aguantant malament. I ja es va veure que els que han portat el capitalisme i ara controlen aquests països eren aquella gent sense escrúpuls que anava pujant en aquells anys. Les coses havien anat empitjorant i a més hi havia gent que vivia en un règim de privilegis respecte a bona part de la població, i allò no tenia res a veure ni amb el comunisme ni amb la revolució. Romania, que era el país que més vaig conèixer, era un país molt atrassat. Els pagesos eren com els haiduk, els “bandidos” de les pel·lícules. Era un país antic. També hi havia una minoria molt intel·ligent a Bucarest, afrancesada, molt llegida, enginyers, literats. Però hi havia una gran diferència de classe. Als pobles, la gent era molt primitiva, era com tornar 200 anys enrera. M’encantaven els seus vestits i el seu art. Però ficar el socialisme allà era molt difícil, tot i que algunes coses sí que funcionaven. Recordo, específicament, una amiga meva que era dona de fer feines que va poder curar les malalties dels seus nens i portar-los a tots a la Universitat. I jo, per exemple, vaig poder estudiar Belles Arts. L’Estat facilitava que tothom estudiés tingués l’edat que tingués. Però, per exemple, a la URSS sí que es va poder fer una socialisme arrel d’una revolució tot i tenir un context social com el de Romania Sí, però els bolxevics no eren prou gent com per poder abastar-ho tot en un país tan enorme i culturalment variat com la URSS. També el que va passar és que hi havia molta fe, una fe de caire gairebé religiós. Molta teoria que no acabava de casar exactament amb el marxisme, amb un marxisme emancipador, obert. Durant anys hi va haver adoctrinament per a la gent de base, que era gent molt bona, però que feien un anàlisi que no era com el meu. Jo al partit discutia molt sovint sobre això perquè cada persona no és una peça d’un rellotge, sinó una persona. I la nostra idea, la dels marxistes, és més àmplia, perquè volem l’alliberació de la persona i abolir l’explotació de l’home per l’home, sobre tot això. Vostè feia palesos els valors de la II República… Per a persones com jo, formades en l’educació de la República, integral, bona, sense cap ressentiment, el comunisme era una cosa més àmplia, les barreres nacionals no existien. Tota la generació de la República tenia una formació alliberadora. Erem conscients de ser ciutadans. Ens van treure del cap la idea d’èlit, de la minoria que ho té tot, que s’imposa als demés, que és el món que tenim ara. Lluny d’això, a nosaltres, a la meva generació, ens van obrir la porta de la llibertat. Cosa que és molt important Era una educació molt àmplia, la de la Segona República. A l’Institut inclús feiem un diari. L’esport, les idees, la igualtat. Tot això era la societat que anava pujant i que el franquisme va tallar de socarrel.

News letter El Debat. El diari digital de Catalunya