Condiciones de vida

Un cop més, hem hagut de tornar a visualitzar la llei de l’embut: com ha estat i qui ha pagat el múltiple rescat bancari. Enmig de l’orgia credítica i immobiliària, la obsessió i urgència per captar capital davant l’absència de recursos propis i mantenir els nivells aparents de ràtio i solvència per poder seguir jugant al pòker amb els estalvis d’altri, la col·locació de preferents va esdevenir el primer rescat social, de facto, de la banca. Els de baix salvant els de dalt. Socialització de pèrdues. Privatització de beneficis. Blanc sobre negre.

Alguien pregunta: ¿todavía eres marxista? Nunca antes ha sido tan extensa como hoy la devastación ocasionada por la búsqueda de la ganancia, según la define el capitalismo. Casi todo mundo lo sabe. Cómo entonces es posible no hacerle caso a Marx, quien profetizó y analizó tal devastación. La respuesta sería que la gente, mucha gente, ha perdido sus coordenadas políticas. Sin mapa alguno, no saben a dónde se dirigen.

Si el poder més efectiu sempre és el que s’exerceix des de la discreció i el silenci, la vella metàfora del ‘Diagonal en amunt’ –en relació amb la distribució territorial de les classes socials- segueix sent parcialment real. Tan real com que la crisi va per barris i com que en els darrers quatre anys ni bancs, ni grans empresaris, ni grans accionistes han perdut. Tot el contrari: han continuat guanyant.

Las medidas tomadas por la UE y el gobierno italiano convierten a nuestros gobernantes en una especie de imaginativos diseñadores de yincamas infantiles o, mejor, de trepidantes concursos de televisión. No seamos más piadosos que ellos. Aumentar el presupuesto para los CIEs, reforzar la vigilancia en el Mediterráneo y conceder la nacionalidad a los muertos -mientras se sigue persiguiendo a los supervivientes- nos conviene y es además divertido, pues transforma los desplazamientos migratorios en el más caro deporte de riesgo del mundo: pagad miles de euros por la inscripción, oh jóvenes aventureros, y lanzaos una y otra vez al mar sorteando tempestades y patrulleras; si tocáis tierra vivos, os devolveremos, como en el juego de la oca, al punto de partida, os encerraremos, como en el juego de la oca, en prisión u os obligaremos a trabajos forzados clandestinos, como en el juego de la oca, expuestos a toda clase de abusos y desprecios. ¿Y no se puede ganar? ¿Cómo se gana en este concurso? Muriéndose.

El que m’interessa no és fer una llista dels desastres presents, sinó mostrar la similitud de la forma en què estem sortint de la crisi respecte del sistema que s’ha instal·lat als Estats Units, per tal d’entendre millor la naturalesa del futur que ens espera. Ens cal partir del fet que el que està passant no és un empitjorament temporal de les condicions que podríem combatre amb els vells mètodes de defensa, sinó que s’està produint un canvi global de les regles del joc, al qual ens haurem d’enfrontar amb una nova estratègia. Una estratègia que haurem d’inventar i que no serà fàcil d’elaborar.