Las Jaurías, de Kamal Lazraq
Gerard Marín Plana
Título original: Les meutes. Año: 2023. Duración: 94 min. País: Marruecos. Dirección: Kamal Lazraq. Guion: Kamal Lazraq: Reparto: Ayoub Elaid, Abdelatif El Mansouri, Mohamed Hmimsa, Abdellatif Lebkiri, Lahcen Zaimouzen .
Sinopsis: Hassan es un pequeño traficante de las afueras de Casablanca que trabaja para el jefe de un clan local. Cuando el perro favorito de su jefe muere en una pelea canina, Hassan recibe la orden de secuestrar a uno de los responsables. Para cumplir con la misión, Hassan involucra a su hijo Issam. Lo que comienza como una tarea sencilla se convierte rápidamente en una espiral de pesadilla, sumergiendo a padre e hijo en una larga y desesperada noche. (FILMAFFINITY)
En la seva anterior pel·lícula, Moul Lkelb, (L’home i el gos, 2014), un recomanable curtmetratge de poc menys de mitja hora, el guionista i director marroquí Kamal Lazraq, nascut a Casablanca al 1984, ens explicava la història d’un jove tímid i acomodat que un dia, mentre es banyava al mar, perdia el seu gos, un tendre cadell de Labrador. Per tal de trobar-lo, de la mà d’un altre jove (que decidia ajudar-lo, en un primer moment, a canvi d’una recompensa econòmica), es submergia en la nit dels suburbis de Casablanca, un univers de violència i necessitat, que fins llavors havia defugit i del qual sortiria diferent; potser endurit, potser més madur i capaç.
Aquell curt seria, en diversos sentits, el punt de partida per a desenvolupar la posterior Les Meutes (Les gossades, 2023), el primer llargmetratge de Lazraq, que ens presenta la història d’un pare i un fill que, després d’assassinar per accident a un home a qui havien segrestat per tal de portar un plat a taula, lluitaran per sobreviure. Guardonat amb el Premi del Jurat de la Secció Un Certain Regard del Festival de Cannes, Les Meutes manté amb Moul Lkelb nombroses continuïtats, visibles ja des del títol. És possible que se’ns escapin elements en l’elecció d’aquest animal, que l’Islam considera impur i que molts musulmans temen gairebé de forma transcendent; però tant en un film com en l’altre la figura del gos s’utilitza com una clara eina metafòrica per tal d’analitzar la situació actual de l’home i de la masculinitat, en un sentit similar al de Bullhead (2011), la també notable òpera prima de Michael R. Roskam: si el protagonista de Moul Lkelb podia ser considerat un cadell de Labrador, a Les Meutes ens trobem des del principi en un món de Pitbulls ensinistrats i constrenyits per a destrossar-se entre ells.
Es tracta d’una qüestió, la de la masculinitat en la cultura musulmana, sovint menystinguda i obscurida a Occident, que només s’ha cuidat de visibilitzar i explotar, d’una manera moltes vegades simplista i plena de prejudicis, la dominació de les dones i de la feminitat en el món islàmic. A Les Meutes, en canvi –com a Les cheveux de Dieu (Els cavalls de Déu, 2012), del també director marroquí Nabil Ayouch–, són els homes qui se’ns mostren com a víctimes de les inassumibles expectatives posades en ells i de la seva opressió, immersos en una espiral d’agressivitat autodestructiva de la qual no poden escapar.
La cruesa de la pel·lícula, en aquest sentit, respira veritat degut a un altre punt en comú amb Moul Lkelb: el fet que ambdues estan realitzades en entorns reals i protagonitzades per actors no professionals, als quals Kamal Lazraq dóna llibertat perquè improvisin els diàlegs, i per als quals adapta els papers, depenent de les seves vivències i personalitats. Tot això acosta la ficció al documental. Va ser precisament una història que durant el rodatge de la primera pel·lícula van explicar-li dos homes, que per edat podien ser pare i fill i que es veien obligats per la misèria a fer «treballets» que els arrossegaven a situacions insòlites, la que va resultar la llavor del que després seria el guió de Les Meutes.
Podem comparar la pel·lícula, en aquest últim aspecte, especialment amb les primeres obres de Pier Paolo Pasolini. Com el director italià, preocupat per la situació dels pobres a les borgate de Roma, tan similars encara als ravals de Casablanca avui, també Kamal Lazraq s’interessa per mostrar-nos les marques de la duresa social en les arrugues i cicatrius dels rostres dels actors, en les boques desdentegades, en els cossos forts i secs dels personatges. I, com en la mirada de Pasolini, en la de Lazraq hi trobem la capacitat de veure, malgrat tot, la humanitat, la dignitat i fins i tot la bellesa dels personatges que retrata, «desgraciats» que, al final, l’espectador no pot odiar ni témer, només compadir1.
No obstant, és també una altra de les fonts en comú de Moul Lkelb amb aquesta pel·lícula la que l’allunya d’una pretensió eminentment naturalista: la presència de la nit i de la falta de son, que comparteixen personatges i director i que difumina el teixit de la realitat. Segons ha comentat en alguna entrevista, Lazraq va escriure la versió inicial del guió de la pel·lícula en una nit d’activitat febril en què no podia dormir, de manera que «la primera espurna d’aquesta cinta va ser bastant onírica». Aquesta dimensió nocturna i onírica va permetre-li «sortir una mica del realisme» i construir la història «com un malson», «com una nit de terror». I en la meva opinió aquest aspecte, que per altra banda impedeix dotar a la pel·lícula d’una mirada més articulada o espaiosa, també li proporciona un abast més profund i colpidor.
I és que és possible, com ha afirmat també Lazraq, que Les Meutes només sigui «la constatació d’una realitat del Marroc, però no la única», i que a ell li interessi «la riquesa dels personatges i no una denúncia social». Però, precisament des de la nostra realitat, és cabdal reconèixer quina posició prenem davant d’aquest malson, la realitat tristíssima del qual veiem apropar-se paulatinament. I tal vegada la més gran denúncia social es trobi precisament en l’expressió encarnada d’aquests personatges, en la revelació de la seva riquesa i complexitat, en el context que els engoleix i els abandona.
Nota
1 Així, a pesar de les dificultats socials i econòmiques de tothom amb qui es troben els protagonistes, a pesar de l’estretor del perillós camí que han de recórrer, a Les Meutes veiem per tot arreu el funcionament de precàries xarxes de complicitat i de solidaritat entre els exclosos, que impedeixen que tot s’ensorri. Una ampolla d’aigua, un cubell de figues acaben resultant imprescindibles per tal de mantenir l’esperança. També la religió, present com a «folklore», poblada de supersticions populars i petits rituals, juga un paper positiu en aquest sentit, en mantenir un terra espiritual, si bé íntimament contradictori, no per això menys real. L’únic personatge de la pel·lícula que, en canvi, trobo íntimament repugnant, no forma part dels suburbis, sinó que pertany a la realitat exterior que els utilitza i se n’aprofita libidinosament. La seva violència, a diferència de la que trobem en la major part de la pel·lícula, està exempta de religiositat i tenyida d’un to més fred i inhumà.