El problema és què fer i com fer-ho.
Joan Tafalla
En la meva opinió els documents presentats poden ser aprovats sense cap tipus de problema. Contenen elements d’anàlisi interessants, amb els que coincideixo força i d’altres en que coincideixo menys. Però és indiferent allò que aprovem com a document polític o les millores que es podrien fer a aquests documents via esmenes, via debat.
El problema que tenim no és de programa. Tenim superàvit de programa, sobretot si ens atenem a les forces que tenim per a aplicar-lo. El problema que tenim no és de document polític. Podríem posar una fàbrica de documents polítics. El problema no és simplement d’organització de la subjectivitat política. La crisi del moviment comunista a l’estat espanyol i arreu fa molt anys que dura. No es tracta, simplement, d’una crisi de direcció, no es tracta, simplement, d’una crisi d’organització. Si fora així, qualsevol “avantguarda” dotada de la “veritable ciència marxista” ja hagués ocupat l’espai a força de voluntarisme. Per exemple, el PCC o el PCPE. Per exemple, el PRT.
Encara que de crisi de direcció i de crisi d’organització n’hi ha. Però és una crisi subsidiària d’un problema major: la crisi de subjecte social. No reconèixer que el tema essencial es la crisi de subjecte social, el canvi radical d’aquest subjecte, la seva metamorfosi absoluta, significa equivocar-se de forma greu en allò que és el més important: el què fer. Allò més important ara no és què escriure, si no què fer i també, com fer-ho.
Tronar-se a equivocar en això significa seguir posant el carro davant dels bous, significa equivocar-se de nou en l’apreciació del moment, que no és encara de construcció política si no de re- constitució de classe, per tant d’acumulació de forces, de lluita ideològica y cultural, de construcció de noves formes de socialització. Vull dir que no cal estar organitzats? Qui afirmi que jo dic això em difama gratuïtament. I hi ha gent que ho està fent.
La classe obrera industrial ja no és allò que era en els anys seixanta y setanta. La classe obrera, el proletariat ha canviat radicalment. Les úniques lluites obreres industrials que veiem són lluites defensives quan no resignades, de negociació dels tancaments, de les indemnitzacions, de les pre- jubilacions. El tèxtil català tanca tot, sencer, o gairebé, en el silenci, i això canvia les nostres ciutats i la nostra societat: de la ciutat- fàbrica passem a les metròpolis com a reservori de força de treball. El Sabadell, Terrassa, Igualada, Mataró que coneixíem ja no són els mateixos. Tanca el metall: tanquen la UH a Sabadell, i la AEG a Terrassa. Empreses del metall que varem ser el bressol de tota una generació del moviment obrer i popular dels barris.
Quan els xinesos ens venguin els seus cotxes magnífics, moderns, a preus d’ entre 3000 i 6000 € on quedarà la SEAT i la seva industria auxiliar? Així mateix, quines possibilitats reals tenim d’intervenir en aquesta lluita des de fora? Amb la simple impressió que les nostres fulles “han estat ben acollides”?
Sembla com si l’etapa de la competència global del capitalisme consistís en la revenja del capital contra el cicle de lluites dels anys seixanta i setanta i les seves conquestes. Aquell cicle de lluita, com sempre passa, ha servit per a conquerir millors condicions socials però també com a motor d’acceleració de la dinàmica interna del capitalisme. La competència global com l’ha denominada encertadament l’amic Luciano Vasapollo ens ha canviat radicalment l’escenari polític. La lluita de classes ha passat de la ciutat fàbrica a les conurbacions. La vella classe obrera industrial agonitza en tant que subjecte social mentre es produeix la recomposició del proletariat metropolità.
La nova fase del desenvolupament capitalista ha variat d’una forma radical la composició de classe del proletariat. Insisteixo, no veure això, no reconèixer aquesta nova situació no identificar el problema, comporta un error el què fer. I no som tanta gent, ni tenim tant de temps, com per a equivocar-nos una altra vegada. La tasca principal ara es l’enquesta. El coneixement empíric de les capes i grup socials que conformen la nova composició de classe del proletariat metropolità. L’estudi no de sociologia acadèmica si no de sociologia militant de les noves realitats de classe. Sobre tot, de com funciona realment la construcció d’ identitats, la percepció que tenen les noves capes obreres de sí mateixes, com es comporten en la realitat, com se socialitzen. Proposar a partir d’ aquest treball noves formes de socialització o reforçar aquelles que de forma incipient es produeixen, aquesta es la nostra tasca principal avui. Com ha estat sempre la dels comunistes.
Construir organització sense aquest anàlisi previ significa fer allò mateix que feiem, repetirem per enèsima vegada allò que fèiem dins del PSUC, del PCC o de EUIA. Activisme sense anàlisi, tàctica sense estratègia. Encara pitjor: el perill ara es construir hiperactivisme grupuscular. I aquesta no és la prioritat de Assemblea Roja.
Alguns ja varem fer la crítica de l’eurocomunisme l’any 1982. I varem construir el grupuscle: el PCC. Un grupuscle que semblava un partit: a Catalunya tenia prop de 8.000 militants i venia entre 8 i 10 mil setmanaris amb una xarxa de 40 locals per tot el territori i amb cèl·lules a les principals empreses i barris obrers. Influïa o tenia la majoria a diverses unions locals i comarcals i federacions de CCOO. La manca d’anàlisi dels canvis que sofria la composició de la nostra classe, junt a una altre fenomen al que ara em referiré ( el agafar com a referent en la construcció del partit un model que corresponia a una fase anterior), han desferen el grupuscle i han convertit les seves restes en una combinació entre lobby sindical i grup d’ alliberats institucionals. El radicalisme d’algunes frases del nostre document actual es queda enrere respecte del radicalisme dels documents d’aquell grupuscle. Ara, a més, hi manca la gent. Els resultats finals de tot això són previsibles.
L’altra aspecte que crec imprescindible de tractar a més del què fer,és el com fer-ho. Cal una veritable revolució interior, en el sentit d’un canvi radical de cultura política. La construcció política no es un simple acte de voluntarisme y de credibilitat carismàtica. És quelcom més complicat i difícil, és quelcom més capil·lar, més microfonamentat. Cap de les cultures polítiques comunistes del segle XX no ens servirà, per molt glorioses que siguin y per molt orgullosos que estiguem d’elles. Ningú pot cancel·lar el que representà la revolució rusa, ni el front popular, ni la resistència antifeixista europea, ni la guerra civil espanyola ni la defensa de la república, els brigadistes internacionals, ni el maquis, ni la resistència antifranquista. Fets i tradicions de les que ens sentim hereus. Però la cultura política a construir avui no pot ser, ni serà una reiteració dels “bons vells temps”. La cultura comunista pel segle XXI s’haurà de construir entroncant amb aquelles velles i bones tradicions però assentant-se en les realitats actuals.
Tampoc el trotsquisme, que tenint raó moral en la denúncia dels crims que es va cometre contra ell, pot oferir cap exemple clar i real d’aplicació exitosa de les seves tesis. I del document n’està massa ple de d’idees bàsiques del trotsquisme, amb les que us ho dic clar, no m’identifico ni crec que arribi a identificar-me mai. Em refereixo a implícits teòrics, a propostes polítiques i a propostes d’organització. Em refereixo al què fer i al com fer-ho.
Crec que cal refer de dalt a baix la forma en que entenem la política i la organització, i crec que això està estretament lligat a un problema de concepció central que és el de la relació entre la democràcia i el comunisme. No m’ allargaré en aquest tema per que he escrit força i aquell que vulgui saber què penso només cal que llegeixi treballs meus, concretament la meva intervenció a Roma el setembre passat o la intervenció conjunta que varem fer amb en Joaquin Miras el juliol passat a l’escola de formació de CR a Amayuelas. També es pot rellegir el document fundacional de Rojos i roges.
El que vull dir, en síntesi, és que amb una barreja de lideratge carismàtic i d’ entrisme no construirem una organització. No es pot transformar en direcció política una coordinació a la que assisteix la gent voluntàriament sense que els hagi escollit ningú, ningú no es pot erigir en dirigent sense estar disposat a ser dirigit. “L’educador, com diu la 3ª Tesi de Marx sobre Feuerbach, ha de ser educat”.
En aquest apartat vull incloure les dificultats que tenim per a comprendre què era i com s’articulava l’ immens moviment social que derrocà el govern feixista d’ Aznar, o ara, per exemple els moviments dels “rebels primitius” de les conurbacions franceses. O l’estretor amb que analitzem fenòmens revolucionaris com el moviment anti -globalització, o la revolució en curs a Veneçuela. O el sectarisme que significa contraposar la perspectiva ciutadana a la perspectiva de classe errors que ni Marx ni Lenin cometeren.
Construir amb aquestes perspectives errònies i amb aquests mètodes de construcció, acaba produint veritables monstres. La experiència l’hem feta masses vegades al nostre país i al conjunt europeu. Si em sortit del PCC, del PCE i d’EUIA no és per a repetir en metodologia els mateix model que criticàvem. Insisteixo que el problema no consisteix en tenir un programa més clar ni radical que el PCC, el PCE o EUIA. Això seria massa fàcil. El problema es de cultura política i organitzativa. El problema és de claredat en el tema cabdal com es la relació de la subjectivitat social amb la subjectivitat política. El problema es comprendre en quina fase de la construcció estem.
No hi ha hagut cap revolució social triomfant que es fes sota un programa socialista o comunista ( perdoneu m’agraden més aquestes expressions que la ambigua expressió “anticapitalista”). Les revolucions triomfants les han fet les masses amb reivindicacions tan simples com el pa, terra, la pau o la independència nacional. Tres exemples: Rússia, Vietnam, Cuba. Per a que una reivindicació com aquesta (que podria ser digerida pel sistema) esdevingui revolucionària només calen dues condicions:
a.- que siguin una necessitat real i urgent de les masses proletàries, camperoles i populars ( o sigui: que no puguin continuar vivint sense aconseguir aquesta reivindicació). O sigui que les forces productives ( el proletariat és la principal força productiva) estiguin disposades a morir per a poder viure i a acabar amb les forces destructives.
b.- que la reivindicació sigui antagònica amb les tendències de fons de la fase concreta del desenvolupament capitalista.
Els revolucionaris que han aconseguit dirigir aquestes revolucions tenien la capacitat de copsar això amb la seva totalitat concreta ( o sigui, en el marc concret en que és movien) i actuaven en conseqüència criticant les insuficiències dels moviments reals dels treballadors i tractant d’imposar el propi programa, si no acompanyant els moviments, intervenint, aprenent y estudiant les tendències de fons. Eren conseqüentment democràtics. En aquest context, el tema de la relació entre democràcia i comunisme no es un tema llibresc ni ideològic, és directament polític i pràctic.
Acabo amb tres exemples pràctics del que vull dir.
– Jo no considero a Chávez com a un cas de “bonapartisme atípic”, comparable a Perón o Lázaro Cárdenas, com han dit recentment alguns membres de CR en un fulletó sobre la revolució veneçolana. No considero que la nostra tasca sigui criticar i diferenciar-se del chavisme per a construir “rancho a parte”. Considero que a Veneçuela hi ha un procés revolucionari en marxa i el que cal fer des de Europa és pura i senzillament recolzar-lo. Parlo de Veneçuela i parlo de mètode de treball per a Catalunya
– La crisi del govern Lula al Brasil no és resol per l’ intent de construir una coordinadora de grupuscles sortida del PT, o de reforçar-ne un que mai ha estat ( realment) en el PT. Crec que la via més adient és aquella que ens assenyala l’ MST: estudiar la nova situació, re – situar-se en ella, continuar construint moviment social, nova forma de socialització, nova cultura política i de lluita. Parlo del Brasil i parlo de Catalunya.
– En el Moviment republicà. No crec que el problema consisteixi en veure qui agrupa més gent darrera una pancarta en una manifestació. El problema no és veure qui es més radical en la crítica al monarca. Tampoc en afirmar que en el fons no volem una república burgesa si no socialista. Això ja s’ha fet a Espanya en altres moments. Ho va fer l’MC i la LCR en els setanta. Ho va fer el PCC en els vuitanta. El problema és més de fons: construir de forma micro- fonamentada amb organitzacions capil·lars difoses per tot el territori en que es practiqui la cultura republicana democràtico – popular , en que s’ organitzi societat civil alternativa que funcioni amb criteris republicans. El problema es començar a canviar la nostra pròpia forma de fer política i fer-la de forma republicana. Això no es pot fer sense conèixer mínimament la nostra tradició republicana democràtico- popular. Altra cosa significa condemnar-se a exercicis verborrèics, allunyats de les necessitats actuals de construcció i acumulació de forces republicanes. Altra cosa significa no comprendre com va venir la segona república a Espanya i tornar a repetir els errors comesos pels comunistes aquell 14 d’abril de 1931, en l’època de Bullejos. Uns errors que el propi PCE ja es va autocriticar fa uns setanta anys.
Fetes aquestes consideracions, repeteixo el que deia al principi: el document polític no em sembla malament del tot i no tinc inconvenient en fer-lo meu en tot allò que no contradigui el que acabo de dir.
[*] Intervenció de Joan Tafalla en la segona trobada de Assemblea Roja-Corrent Roig, Barcelona, 12/11/2005.
