Un instrument de recerca militant. L’enquesta obrera, de Marx als Quaderni Rossi.

Joan Tafalla

“La burgesia no ha de dir la veritat,  doncs si ho fa pronunciarà la seva condemna” [1]

F. Engels.

0. Presentació.

Aquesta intervenció pretén emmarcar històricament una pretensió militant: estimular l’aparició d’un grup d’enquesta obrera a Catalunya. Estic convençut de l’interès de l’enquesta obrera com a instrument de recerca militant per a conèixer la realitat dels treballadors. Ho ha estat durant tota la història del moviment obrer i no veig per què ara no hauria de ser-ho. El recorregut històric que proposo pot servir per a copsar alguns elements metodològics que, amb les corresponents adequacions, podrien ajudar per a posar dempeus una iniciativa d’enquesta sobre el precariat en la Catalunya del segle XXI.

Els límits cronològics de la meva intervenció estan justificats únicament en els meus coneixements. Estic en  l’inici d’un procés d’informació sobre l’enquesta obrera i en aquest treball he arribat fins a els Quaderni Rossi. Tota la riquesa del moviment italià posterior no l’he treballada de forma suficient com per a exposar-la competentment [2] . De tota manera, espero que els elements metodològics i les reflexions sobre el moviment obrer que segueixen poden ser d’ utilitat en el nostre debat.

1. La Situació de la classe obrera a Anglaterra.

Sens dubte, la primera enquesta obrera fou el llibre de Frederic Engels. En la nota 48 corresponent a l’apartat 2 ( La fam insaciable del treball excedent. Fabricant i boiar) del Capítol vuitè ( La jornada de treball) del llibre 1er de El Capital, Marx: fa un elogi d’aquesta obra juvenil d’Engels: “… només de tant en tant em refereixo al període que va de l’inici de la gran indústria anglesa a l’any 1845, i remeto el lector a Die lage der arbeitenden Klasse in England, de Friedrich Engels, Leipzig, 1845. Els informes de les fàbriques i de les mines apareguts després de 1845 ens mostren la profunditat amb que Engels havia captat l’esperit del mode de producció capitalista; i una comparació ràpida d’aquesta obra amb ells informes de la Comissió per a la investigació del treball infantil ( Children’s Employment Commission) publicats oficialment 18 o 20 anys més tard (1863-1867) ens demostra la manera admirable amb que descriví la situació en tots els seus detalls….” [3] .

En la seva dedicatòria del llibre als obrers anglesos, Engels ens mostra el seu mètode d’enquesta: “… l’obra en la qual he realitzat l’intent de dibuixar per a els meus compatriotes alemanys un quadre fidel de les vostres condicions de vida, dels vostres patiments i lluites, de les vostres esperances y perspectives… he estudiat els diversos documents oficials i no oficials, en la mesura en que vaig haver la possibilitat de procurar-me’ls; no n’he tingut prou amb això, m’ interessava quelcom més que el mer coneixement abstracte del meu tema, vaig voler veure-hos en els vostres habitatges, observar-vos en la vostra vida quotidiana, xerrar amb vosaltres, ser testimoni de les vostres lluites contra el poder social i polític dels vostres opressors” [4] . Per tant, el procediment emprat per Engels era l’estudi dels documents oficials que informaven de la situació a les fàbriques  l’Anglaterra del moment i l’enquesta, la conversa directa amb les víctimes de la revolució industrial.

L’objectiu d’aquesta vasta enquesta no era per a Engels neutral socialment : “El coneixement de la situació proletària és una necessitat ineludible per a posar sobre terreny ferm, d’una banda, les teories socialistes, i d’altra banda, els judicis sobre la seva justificació … les condicions proletàries sols existeixen en la seva forma clàssica, acabada, al Regne Unit, especialment a la pròpia Anglaterra; i a l’ ensems sols a Anglaterra el material necessari ha estat recopilat en forma tan completa i verificat per mitjà d’ investigacions oficials com resulta necessari per a una exposició exhaustiva del tema” [5]

Engels ens mostra els canvis en la composició de les classes treballadores que duen a la constitució del proletariat industrial: ”… la revolució industrial no va fer altra cosa que imposar les conseqüències d’això, en convertir definitivament als obrers en meres màquines i en arrabassar de les seves mans el darrer resta d’ activitat autònoma, impulsant- los amb això a pensar i a exigir una posició humana. Tal com ho va ser la política a França, a Anglaterra fou la indústria i el moviment de la societat burgesa en general la que arrossegà dins del terbolí de la història les darreres classes sumides en l’ apatia respecte als interessos humans generals” [6] .

Engels es forma per primer cop una concepció que després serà deformada fins la sacietat en el marxisme ( de la segona, de la tercera i de la quarta internacionals) del segle XX:

a.- el proletariat com a fruit del capitalisme : “… el fruit més important d’ aquesta revolució industrial el constitueix el proletariat angles” [7] ;

b.- el proletariat com a única classe realment revolucionària: “Però al propi temps se li prenia a l’ obrer tota possibilitat de convertir-se ell mateix en burgès tot abolint l’ activitat artesanal existent fins el moment, en virtut de l’ aniquilació de la petita burgesia. Fins llavors sempre havia conservat la perspectiva d’ establir-se en algun lloc com mestre afincat i posteriorment de prendre oficials; però ara, quan els mestres havien estat desplaçats pels fabricants, quan calien grans capitals per a poder explotar independentment un treball, només llavors el proletariat es va convertir en classe real i fermament establerta de la població, mentre que anteriorment sovint sols constituïa un punt de transició cap a la burgesa. Qui naixia ara com obrer no tenia altra perspectiva que seguir essent proletari durant tota la seva vida. Por consegüent, sols ara el proletariat estava en condicions d’emprendre moviments independents” [8] .

Altres temes sobre els que Engels es detura en l’estudi i la descripció son: el procés d’urbanització salvatge,  la competència interna dins la classe obrera, les conseqüències de la immigració irlandesa, les diferents components del proletariat ( els obrers fabrils pròpiament dits, les restants branques d’activitat, els obrers miners, el proletariat agrícola), i quelcom ja comença a assolir en el model de recerca i d’anàlisi el caràcter central que quedarà definit epigramàticament en el frontispici del Manifest Comunista: la lluita de classes. El llibre acaba amb la descripció dels moviments obrers i la de les actituds de la burgesia front els mateixos i profetitzant una revolució que succeiria en la crisi econòmica a venir el 1853. La crisi general succeí més aviat, la revolució es produí ( i fou derrotada) a tot el continent, menys a Anglaterra.

Charles Kanelopoulos atribueix el fracàs de les prediccions revolucionàries fetes per Engels, al “moment utòpic” del model emprat per Engels. Malgrat això reconeix que: “L’ originalitat de l’anàlisi del sistema de fàbrica no es contestable: la presa en compte de la concurrència i el destacar el factor econòmic pertanyen pròpiament a Engels. Aquesta originalitat del nostre autor ha estat subestimada, si no esborrada… La recerca ( a partir de l970 jt ), a posat en evidència la importància de l’assimilació per Marx de certs elements del model engelsià ( paper de la revolució industrial, presencia de la tecnologia en la teoria de la història de 1859)” [9] . Es a dir, l’enquesta d’ Engels de 1845, va jugat un paper fonamental en la construcció del materialisme històric. En canvi, jo no estaria tant d’acord amb Kanelopoulos  quant afirma que. “ A més, el mètode engelsià de recerca – formular una teoria a partir d’una vasta enquesta empírica – serà abandonat” per Marx [10] . Més endavant mostraré el perquè.

2. Les classes i la seva dinàmica el 1848.

La concepció materialista sobre les classes socials i llur dinàmica, dona un salt endavant en els entorns de 1848. Naturalment, les obres de Marx i Engels en els anys de 1844 ( El Manuscrits econòmico-filosòfics de Paris, Gloses crítiques al marge de l’article “El rei de Prúsia y la reforma social. Per un prussià”); 1845 ( La Sagrada família i les Tesis sobre Feuerbach); 1846 ( La ideologia alemanya); 1847 ( Misèria de la filosofia, El moviment social a Bèlgica i a França, La crítica moralitzant i la moral critica. Contribució a la història de la cultura alemanya. Contra Karl Heinzen), son un recorregut necessari per a aquest salt. Ho és més el fet que Marx, instal·lat a Paris i a Bèlgica coneix la realitat dels obrers parisencs i del seu moviment obrer. Aquest coneixement juga un paper central en el desenvolupament de la seva concepció.

A “Principis del comunisme”, l’esborrany de catecisme escrit per Engels que va precedir el Manifest Comunista, la preocupació per a delimitar el subjecte social y polític que havia de ser el conductor del procés d’emancipació de la humanitat i és present des de el principi. Les preguntes 2 a 13 tracten de traçar una panoràmica sociològica de l’època. Engels hi presenta el proletariat com “la classe treballadora del segle XIX” ( pregunta 2ª); el caràcter històric dels seus orígens i la seva definició ( preguntes 3ª i 4ª ) : “la classe dels totalment desposseïts, dels que es veuen reduïts a vendre el seu treball als burgesos, per a canvi d’això obtenir els medis de subsistència necessaris per a viure. Aquesta classe s’anomena la classe dels proletaris, o proletariat” [11] . La descripció del proletariat segueix en les següents preguntes enumerant les condicions en que es produeix la venda del treball dels proletaris als burgesos( 5a. preg.), si existien classes treballadores abans de la revolució industrial ( 6ª. Preg.), quines són les diferències del proletari amb l’esclau ( 7ª.preg.), amb el serb (8ª. preg.), amb l’artesà (9ª. preg., que resta sense contestar en l’esborrany) i del treballador manufacturer ( 10ª. preg.).

En la pregunta 11ª ( Quines foren les conseqüències més immediates de la revolució industrial y de l’escissió de la societat en burgesos i proletaris?) Engels vincula el creixement del proletariat amb el creixement del capitalisme  i ressalta quelcom que després serà durant moltes dècades un element central de la concepció marxista sobre el tema. Al mateix temps que es desenvolupa, el capitalisme “… prepara – per un costat amb el creixement del descontentament i per altra amb el creixent poder del proletariat – una revolució de la societat portada a terme pel proletariat” [12]

El Manifest Comunista, a part de text polític i mobilitzador, es un dels textos fundadors de la sociologia implícita en l’obra de Marx. Podem admirar en ell la capacitat de síntesi en la descripció del funcionament de la societat i la capacitat de copsar la seva dinàmica interna. La frase inicial “la historia de totes les societats existents fins el present es la historia de lluites de classes” [13] és, ja ho em dit,  tot un principi metodològic d’investigació sociològica e històrica.

En una nota a l’edició de 1888, Engels defineix les classes que donen nom al capítol primer del manifest (“Burgesos i Proletaris”): “Per burgesia s’entén la classe dels capitalistes moderns que són posseïdors dels mitjans socials de producció y exploten el treball assalariat. S’entén per Proletaris a la classe dels treballadors assalariats moderns que, donat que no posseeixen medis de producció propis, depenen de la venda de la seva força de treball per a poder viure”. Malgrat aquesta definició taxativa d’Engels, en el manifest, les classes no son definides com a fets estàtics, si no com a agrupacions de persones dotades d’un dinamisme propi, lligat o determinat pel desenvolupament del conjunt de la societat. Són també descrites com a fets socials complexes, lluny del simplisme amb que el marxisme del segle XX, adoptà la definició de la nota d’Engels de 1888.

La complexitat interna de les classes es subratllada en diverses ocasions: “…. i per afegitó en cadascuna d’aquestes classes hi ha, gradacions particulars” [14] . Per a Marx de 1848, el capitalisme havia ja creat les condicions d’un fenomen que avui veiem per tot: la proletarització: “Ha convertit en els seus obrers assalariats al metge, al jurista, al capellà, al poeta y a l’home de ciència” [15] . Del que es desprèn la complexitat d’una classe que rep permanentment noves aportacions de persones procedents d’altres classes i capes socials. Més endavant, el Manifest insistirà en aquest fet: “…el proletariat es recluta entre totes les classes de la població” [16] .

El dinamisme de les classes el podem veure en la descripció que Marx fa del procés constitutiu del proletariat en classe: “El proletariat recorre diverses etapes evolutives. La seva lluita contra la burgesia comença amb la seva pròpia existència” [17] .  Es la lluita de classes la que constitueix el proletariat en classe: “ en aquesta etapa els obrers constitueixen una massa disseminada per tot el país y fragmentada per la competència… Els obrers comencen a formar coalicions contra els burgesos, s’uneixen per assegurar el seu salari. Fins i tot arriben a formar associacions permanents, per a assegurar-se els mitjans per a aquestes sublevacions. En diversos punts esclata la lluita mitjançant insurreccions…El veritable resultats de les seves lluites no és l’èxit immediat, sinó la cada cop més àmplia unificació dels obrers” [18] . Però la unificació de la classe, aconseguida a cops de lluita pot ser destruïda en qualsevol moment: “Aquesta organització dels proletaris en classe, y amb això en partit polític, torna a ser destruïda a cada instant mitjançant la competència entre els propis obrers. Però reneix un i altre cop, més forta, més poderosa” [19] . Així, segons el Manifest, la classe es construeix i es deconstrueix sota els embats de la lluita de classe i també segons els elements conscients puguin crear les condicions per a contrarestar la competència entre els propis treballadors, es dir entre els diversos sectors dels treballadors i entre els treballadors d’un país i els treballadors immigrats, com hem pogut veure en relació als treballadors anglesos i als seus “competidors” irlandesos  com Engels va estudiar a “la Situació de la Classe obrera a Anglaterra”.

“Principis del Comunisme” i “El Manifest Comunista” foren dos intents de definició de les classes i de els lluites de classes immediatament anteriors a la commoció europea de la revolució del 48. És en dos obres de Marx de 1850 que veiem les lluites de classes en la seva dinàmica : “Les Lluites de classes a França” i “El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte”.  Engels en el seu pròleg de    assenyalà la importància d’ aquestes obres en la construcció de la concepció de Marx: “Fou precisament Marx el primer que va descobrir la gran llei que regeix la marxa de la Història, la llei segons la qual totes les lluites històriques, tant si es desenvolupen en el terreny polític, en el religiós, en el filosòfic o en altre terreny ideològic, no son en realitat, altra cosa que la expressió més o menys clara de lluites entre classes socials, i que l’ existència, i per tant també els xocs d’aquestes classes, estan condicionats, al seu torn, pel grau de desenvolupament de la seva situació econòmica, pel caràcter i pel mode de la seva producció y del seu canvi, condicionat por ella.” [20]

Les dues obres que comentem ens mostren un anàlisi de les lluites de classes fet en calent, amb una visió menys determinista que la que fa pensar la cita d’Engels de més amunt. Les classe són agrupacions complexes de persones que es defineixen per la seva activitat i per les actituds comunes que mantenen davant les experiències concretes i davant la pròpia evolució social i política. Així, el camperols que són un grup de gent  que pateixen una situació social i econòmica comuna però que més que una classe són com un sac de patates doncs en el moment concret no tenen consciència dels seus interessos comuns com a grup social.

D’altra banda, les classes no són grups homogenis, tenen una composició complexa i estan dividides en fraccions:  “Lo que dominó bajo Luis Felipe no fue la burguesía francesa, sino una fracción de ella: los banqueros, los reyes de la Bolsa, los reyes de los ferrocarriles, los propietarios de minas de carbón y de hierro y de explotaciones forestales y una parte de la propiedad territorial aliada a ellos: la llamada aristocracia financiera [21] . Aquesta composició / divisió de les classes en fraccions s’explica en raó de les condicions materials i culturals, ideològiques: “Lo que, por tanto, separaba a estas fracciones no era eso que llaman principios, eran sus condiciones materiales de vida, dos especies distitnas de propeidad; era el viejo antagonismo entre la ciduad y elcampo, la rivalidad entre el capital y la propiedad del suelo….Sobre las diversas formas de propiedad y sobre la condiciones sociales de existencia se levanta toda una superestructura de sentimientos, ilusiones, modos de pensar y concepciones de vida diversos y plasmados de un modo peculiar. La classe entera los crea y los forma derivándolos de sus bases materiales y de las relaciones sociales correspondientes. El individuo suelto, al que se le imbuye la tradición y la educación, podrá creer que son los verdaderos móviles y el punto de partida de su conducta” [22] .

3. L’enquesta  sobre la condició obrera en El Capital.

 

Més amunt m’he referit a l’opinió de Kanelopoulos segons la qual el mètode d’enquesta d’Engels hauria estat abandonat per Marx. Contràriament a això penso que precisament El Capital és potser el model clàssic d’enquesta sobre la condició obrera. El fet que El capital comenci ( Secció primera: Mercaderia i diner) amb una descripció fortament teòrica pot enganyar al respecte. Però el propi Marx, en el Postfaci a la segona edició ( 24 de gener de 1873) del capital advertia: “S’han entès poc el mètode aplicat al Capital, com ho demostren ja les interpretacions contradictòries que se n’han fet” [23] .

Malgrat la impressió que poden produir les primeres 40 o 50 planes on Marx formula la teoria del valor, El Capital no és un text abstracte si no, pel contrari un text concret, molt concret. Entre altres coses és la descripció ordenada d’acord amb un model determinat de la condició obrera a l’ Anglaterra del segle XIX. Marx tot distingint el mètode de recerca del mètode d’ exposició ens mostra les raons d’aquesta confusió tant corrent: “és cert que el mode d’exposició s’ha de diferenciar formalment del mode de recerca. La recerca s’ha d’apropiar el material minuciosament, analitzant-ne les diferents formes de desenvolupament i rastrejant-ne els vincles interns. Només després d’haver acomplert aquest treball es pot exposar adequadament el moviment real. Si es té èxit i s’aconsegueix de reflectir idealment la vida de la matèria, podrà semblar que es tracta d’una construcció a priori” [24] .

Es a dir, el treball previ que fa possible El Capital, que li dona  l’energia i l’impuls per a haver estat un llibre impulsor i organitzador del moviment obrer és, més enllà de la crítica de l’economia política burgesa, el fet de ser una recerca, una enquesta sobre els mecanismes bàsics de funcionament del capitalisme, sobre els seu orígens o caràcter històric i, sobretot, sobre la condició obrera en el segle XIX.

Les dues enquestes proposades per Marx, la de la AIT ( 1867) i la de la revue Socialiste ( 1880) seguiran l’esquema del llibre primer de El capital en tot allò que fa referència a: la jornada de treball, els seus límits o no, segons les branca de treball, el treball diürn i nocturn, els sistema de torns, la divisió del treball en la indústria i en la manufactura, el treball femení i infantil, la consecució de plusvàlua a través de la prolongació del la jornada o de la intensificació del treball, la lluita entre l’obrer i la màquina, el treball a domicili, el pas del treball artesanal al treball industrial, els models del salari (per temps i a preu fet, l’efecte de les crisis….).  Totes les afirmacions empíriques de Marx en El Capital sobre aquest temes “… provenen, i això les fa més plausibles, de les millors fonts; la majoria d’ells son agafats d’informes parlamentari oficials” [25] . En aquest aspecte es bo fer una ullada a la llista d’obres citades per Marx en el Llibre primer del capital que podem trobar en l’índex bibliogràfic preparat per Wenceslao Roces [26] . En l’apartat “informes parlamentaris, publicacions oficials i d’altres organismes”, hi trobarem enumerats els famosos Blue Book: “Reports of the Inspectors of Factories” ( anys 1842, 1845, 1848, 1849, 1850, 1851, 1852, 1853, 1854, 1855, 1856, 1857, 1958, 1959, 1960, 1861, 1862, 1863, 1864, 1866, 1867); el informes dela Children’s Employment Commision ( anys 1863,1864,1865,1866, 1867), diverses publicacions estadístiques, publicacions de comissions parlamentaries sobre les lleis de cereals, sobre les mines, sobre les lleis de pobres, sobre l’adulteració del pa, sobre les lleis de fàbriques, estadístiques sobre l’agricultura irlandès, etc. Es a dir, lluny de ser un model abstracte, deduït a partir de cadenes de raonaments teòrics, El Capital és un anàlisi concret de la condició obrera a partir de tota la documentació disponible en aquell moment.

4.- Els dos intents de Marx d’enquesta obrera: 1867 i 1880.

Però es tracta de documentació estadística i d’estudis indirectes. Marx pretenia més. Pretenia la participació directa dels afectats, dels proletaris. Es per això que fa dos intents de realitzar enquestes sobre la condició obrera en que la participació i la gestió dels afectats serà clau.

A finals d’agost de 1866, Marx escriu la “Instrucció sobre diversos problemes als delegats del Consell General Provisional” de la AIT. El document,  publicat en diversos periòdics de la AIT durant el 1867 ( Der Vorbote, octubre y novembre de 1866; The I Interantional Courier, 20 de febrer de 1867, Le Courier International, 13 de març del mateix any). Conté diverses qüestions referents a la organització de la AIT. La realització d’una enquesta hi juga un paper clau. Em l’apartat nº 2, titulat “Mancomunitat internacional dels esforços per mitjà de l’ associació per a la lluita entre el treball y el capital”, es planteja: “una gran mancomunitat internacional dels esforços que nosaltres suggerim, serà una investigació estadística de la situació de la classe obrera a tots els països, portada a terme per la classe obrera mateixa. Amb el fi d’actuar amb certa probabilitat d’èxit, es necessari conèixer els materials amb els que s’ha de treballar. Al iniciar una obra tan gran, els obrers demostraran que son capaços de prendre els seus destins en les seves pròpies mans…”. [27] .

L’esquema d’enquesta que s’adjunta al document, molt breu, segueix el mateix esquema al de l’enquesta de 1880. L’esquema d’investigació que es diu que pot ser “naturalment modificat a cada lloc” inclou dades sobre salaris i les seves modalitats, jornada i les seves modalitats, condicions higièniques del treball, condicions morals, educació, tipus de producció ( temporal o permanent). No tinc coneixement del destí que va seguir aquesta proposta d’enquesta ni si va ser possible publicar els resultats com Marx pretenia en la “Instrucció”. Si que vull destacar, la necessitat de la participació dels obrers mateixos en la investigació, la necessitat del coneixement de la base social sobre la que es recolzarà la organització que es pretén crear i el fet que essent la emancipació dels treballadors obra dels propis treballadors, la participació dels mateixos en la realització de l’enquesta serà un pas per a la presa de consciència i per a la organització de la AIT. No tinc notícies de la fortuna d’aquesta enquesta ni si es va realitzar el desig de Marx d’ acabar publicant els resultats. En tot cas en queda l’interès pel mètode de treball proposat.

L’enquesta de 1880 es ja un intent més complet i probablement més reeixit d’allò que Marx tenia en el cap sobre l’enquesta obrera. Adjunt a la  ponència hi trobareu la traducció d’un anàlisi i descripció de l’enquesta fet per Maximilien Rubel [28] . Podem trobar també un altre magnífic resum al nº 5 de Quaderni Rossi en l’article “Intervento socialista nella lotta operaia” escrit per Dario Lanzardo [29] . També hi trobareu adjunta la traducció de l’enquesta al complet. Estalvio el meu anàlisi propi i cito diversos passos de Ruble  i de Lanzardi sobre aquest document al que jo no podria afegir gaire cosa més:

Rubel: “Brevemente, el cuestionario era al propio tiempo, instrumento de educación socialista y estímulo para una acción política que tuviera un fin creativo: la realización del socialismo. El documento estaba dividido en cuatro puntos:

1. Estructura de la empresa y condiciones de seguridad ( preguntas 1-29)

1.       Horario de trabajo; trabajo infantil ( preguntas 30-45).

2.       Salarios y gastos de subsistencia; desocupación, pensiones ( preguntas 46-81).

3.       Lucha contra la explotación y las condiciones de vida generales, físicas, intelectuales y morales ( preguntas 82-101)”

Rubel : “ Un examen incluso superficial de este documento muestra la correspondencia entre los diversos aspectos de la encuesta y los grandes problemas tratados en el libro I de El Capital: La producción de la plusvalía absoluta ( jornada de trabajo), la producción de la plusvalía relativa ( división e intensificación del trabajo, legislación de fábricas, etc.), el salario ( salario a tiempo, salario a destajo). Dado que las descripciones y las estadísticas sobre estos problemas se remontaban a 1967, en ese momento había que completarlas y actualizarlas sobre la base de testimonios provenientes de los mismos obreros, de modo que el Cuestionario debería haber asumido el aspecto de verdadero y propio manual obrero de economía política. Con todo, a juzgar por la estructura de la encuesta, la intención de Marx era la de impulsar a los obreros franceses a hacerse conscientes de su alienación social para adquirir un modelo de emancipación obrera entendida en el sentido de una liberación positiva y creadora; como se precisa en el preámbulo del Cuestionario, la clase obrera, para emanciparse, debe dar la espalda deliberadamente a los salvadores providenciales”.

Lanzardo: “L’enquesta de Marx….és un exemple d’intervenció polític conseqüent amb el nucli fonamental de la seva anàlisi teòrica ( l’explotació despòtica de la força de treball per part de la classe capitalista) i coherent amb el seu treball polític general que estava adreçat exclusivament a ‘ Unir amb la organització’ i a ¿ guiar amb el coneixement’ els proletaris per a la seva transformació en classe antagonista” [30] .

Després de resumir i analitzar l’enquesta de Marx, Lanzardo la relaciona amb les tasques que es proposaven els Q. R. A l’alçada de 1964-65:

“Avui ( 1965) més que llavors , el treball assalariat a la fàbrica apareix als obrers com la seva forma natural de existència, en un context que ha experimentat moltes modificacions. En context en que la producció social sencera amb totes les superestructures integrades en ella, que influeix sobre les condicions de treball, sobre el salari, sobre la vida complexa dels obrers: de manera que el mode de producció capitalista els hi apareix com l’únic mode de producció possible. I això es verifica sempre en la mesura en que el capitalisme aconsegueix controlar globalment y planificar la producció.

El únics elements ‘no naturals’ que queden son les lluites sindicals, i les fluctuacions, coiunturals, que no són però evidentment, condicions suficients en sí mateix per que una crida als obrers a la organització, que tingui com a contingut un discurs genèric sobre la seva situació d’explotats, sigui immediatament compresa i es radicalitzi en formes organitzatives” [31] .

La posició de “pessimista-realista” de Lanzardo es  explicable si la relacionem amb la postura que un dels fundadors dels Q.R. Raniero Panzieri mantenia a l’alçada de 1964, poc abans de morir. Tres anys abans havien esclatat les lluites del metal·lúrgics de Torino i de tot Itàlia que s’havien expressat en els fets de Piazza Statuto ( juliol de 1962). Tres anys després esclatarien les lluites estudiantils del 68 i quatre anys després la “tardor calenta” de 1969 que obriria a Itàlia un cicle de lluites que seria derrotat per la patronal, per l’estat i pel “compromís històric” cap el  1979.

5. Els Quaderni Rossi i Raniero Panzieri.

Tot citant el text de Lanzardo em disposo a parlar del Quaderni Rossi i de raniero panzieri. M’agradari haver pogut parlar de A. Gramsci y dels seus mètodes d’investigfació que es desprenen de la lectura dels articles y materials publicats en l’època del l’ordine nuevo y de les ocupacions de fàbrica a Torino, així com del seu quadern de presó nº 22 titulat “Americanisme i fordisme”. També m’hauria agradat parlar una mica de E.P. Thompson i dels historiadors marxistes britànics i de les seves aportacions al coneixement del moviment obrer a  la formació de la classe obrera a Anglaterra, al seu cocnepte d’economia moral de la multitud, de conciencia de classe. La veritat és que no he tingut temps per a escriure això però a mi em rasulta una mica dificl fer aquest recorregut sense mencionar aquests autors. Sé que fer-ho en aquest context pot ser una mica polèmic, però en la versió definitva d’aquesta ponència ho farè sense temor a suscitar algún debat. Crec que ja va sent hores de trencar alguns compartiments estancs.

Bé, anem als Q.R.i a la concepció de Panzieri sobre l’enquesta obrera.

Els Quaderni Rossi [32] són una revista que apareix a Torí desde juny de 1961 ( nº 1) fins a maig de 1965 ( nº 6). Formen part de la revista gent con Vittorio Foa, Giovanni Mottura, Vittorio Rieser, sergio garavini, Emilio Pugno, Gianni Alasia, Romano Alquati, Alberto Asor rosa, Giuliano Boaretto, Luciano Della Mea, Dino de Palma, Liliana Lanzardo, Mario Miegge, Giuseppe Muraro, Emilo Soave, Mario Tronti I Raniero Panzieri. Es una revista centrada en l’anàlisi dels canvis en la classe obrera i en el propi capitalisme que s’experimenten a principis dels anys seixanta. Dedica molts dels seus esforços anàlitics a la realització d’enuesta militant en diverses empreses com la FIAT, a la Olivetti, a la Pirelli. També fa anàlisi marxista de la lluita sindical en sector com els metalúrgics, la construcció o el tèxtil, de l’evolució de la composició interna de la classe obrera, de la introducció recent del salari a prima en les fàbriques i deles seves conseqüències en la conciencia obrera, del paper central de la fàbrica, de la creixent mecanització del treball, del paper de l’emigració del sud en el canvi intern en la classe, es a dir de tota la problemàtica referent a la ciutat-fàbrica i a l’anomenat obrer-massa. Un altre camp de reflexió són els canvis experimentats en el capitalisme: així trovem articles sobre la planificació de l’economia capitalista, sobre el neocapitalisme, sobre el canvis en la composició del capital.

La vida dels QR. és curta, a penes quatre anys. També és intensa: segueix el conjunt de lluites obreres presents en aquells moments a la Itàlia del desenvolupament  i a més, accidentada. Ja pel gener del 63 el sector romà de la revista encapçalat per Mario Tronti, presnta divergències amb les orientacions del sector torinès encapçalat per Panzieri. La discussió es fà palesa en el nº 3 de la revista entre un article de Panzieri ( Piano capitalisitico e classe operaia) i l’article de Tronti ( Il piano del capitale ). A paritr del nº 4 de la revista ( 1964) diversos membres marxen de la redacció i funden la revista Classe Operaia ( febrer de 1964): són Tronti, Antonio Negri, Asor Rosa, Romano Alquati entre d’altres. De l’evolució de “Classe Operaia” en sortiran diversos grups com Autonomia Operaia i Potere Operaio que jugaràn un paper molt important en la situació italiana dels anys 70.

El número 5 dels QR. ( abril de 1965) sortit un cop consumada la divissió, és un número important per a el tema de l’enquesta obrera. Els QR. havien celebrat a Torí un seminari en els dies 12,13 i 14 de setembre per la posta enmarxa de l’enquesta obrera. Ja em donat compte de l’article de Dario Lanzardo resumint l’enquesta de Marx de 1880. Entre d’altres materials de l’esmentat seminari, la revista reflexa la intervenció oral, registrada en cinta magnetofònica, de Raniero Panzieri. Panzieri, que mor el 9 d’octubre no podrà passar a net la seva intervenció, que la redacció del QR titulen “L’us socialista de l’enquesta obrera” [33] .

Resumeixo aquí alguns del criteris exposats en aquest article que poden ser útils avui. En primer lloc, Raniero Panzieri surt al pas de la desconfiança present en el marxisme del moment respecte del desenvolupament de la sociologia que s’havia produit en diversos països capitalistes i de l’ús que en feien les classes dominants. Sobre aquest punt arriba a la següent conclussió: “ Resalto el caràcter sociològic del pensament de Marx, d’aquest punt de vista que rebutja la individuació de la clase obrera a partir del moviment del capital, es dir que afirma que no es posible pasar del moviment del capital a l’estudi de la clase obrera: la clase obrera tant si opera com a elemetn conflcitiu, i per tant capitalista, com si actúa com a element antagonista, es a dir anticapitalista, exigeix una observació absolutamente a part “ ( de la del moviment de capital, j.t) [34] . Panzieri aboga per un ús marxista de la sociologia: “Això no significa de fet,…; que la sociologia sigui una ciencia burgesa, pel contrari, significa que nosaltres podem utiltizar, tractar i criticar la sociologia com Marx feia amb l’economia política clásica, es a dir veient-la com a ciència limitada ( d’altra banda el tipus d’enquesta que estem projectant és evident que en ella hi són ja totes les hipòtesis que surten al marge del cuadre de la sociologia corrent); …” [35] .

En relació als objectius i als mètodes de l’enquesta, Panzieri pensa que: “El mètode de l’enquesta ès el mètode que ens hauria de permetre defugir tota forma de visió mísitica del moviment obrer, que deuria segurar sempre una observació científica del grau de consciència que té la classe obrera, i hauria també de ser la via per a portar aquesta consciència a graus més alts” [36] .

Vull estacar finalment quatre criteris reslatats per Panzieri:

a-       “…l’ús socialista de la sociologia requereix repensaments, requereix que aquests instruments siguin estudiats a la llum de les hipòtesis fonamentals que s’assumeixen, que es resumeixen en una: en el fet que els conflictes es poden transformar en antagonismes y per atant ja no ser funcionals al sistema ( tenint en compte que els conflcites son funcionals al sistema, perque és un sistema que avança amb els conflictes)”.

b-       Referint-se a l’enquesta “en calent”  és adir l’enquesta que s’hauria de fer en moments de conflcite diu: “Resulta llavors necesari estudiar en quina mesura és posible entendre en concret la dinàmica a través de la qual la clase obrera tendeix a passar del conflcite a l’antagonisme, es a dir  a transformar en explosiva aquesta dicotomia de la que viu la societat capitalista” [37]

c-       En relació als canvis introduits per l’ús de la planficació per part del capitalisme afirma. “Cal veure les transformacions de la clase obrera: esencialmente sota el perfil de les noves relacions que s’estableixen entre obrers i tècnics, amb la constitució de noves categories y de les transformacions en la compossició de la pròpia clase obrera” [38] .

d-       En quant als objectius que es busquen amb l’enquesta Panzieri els resumeix així: “…l’enquesta és un mètode correcte. Eficaç i políticament fecond d’entrar en contacte amb obrers i amb grups d’obrers…. no h ha una separació entre l’enquesta i el treball de construcció política, al contrari, l’enquesta aparexi com un aspecte fonamental d’aquest treball de construcció política. D’altra banda, l’enquesta ens obligarà  a fer un treball de discussió també teòrica entre els companys, amb els obrers, etc. I a fer un treball de formació política molt aprofondida.

6. Algunes propostes metodològiques per a una enquesta militant

sobre la condició obrera a Catalunya, a principis del segle XXI.

L’experiència de l’enquesta que els companys de CESTES ( Roma) han titulat “La coscienza di Ciputti” ens mostra que fer enquesta militant sobre les condicions dels treballadors és avui possible i que serveix per a construir organització i consciència antagonista. Les condicions són ben diverses d’aquelles que analitzava Marx en el segle XIX, de les que analitzava el Gramsci dels Consells Obrers de Torí de 1919-1920 i el del Quadern de Presó nº 22 ( Americanismo e fordismo) i també d’aquelles que analitzaven els Q.R. a principis dels anys seixanta.

Penso però que crear a Catalunya un grup que es proposés de fer enquesta militant seria del màxim interès i també força operatiu, es a dir, pràctic. El grup hauria d’estar composat de forma mixta entre militants sindicals i socials comunistes amb o sense organització, immersos en lluites obreres i territorials, tant de les restes de la producció fordista que encara existeixen, com dels nous sectors de l’economia i serveis, del treball anomenat immaterial i de treballadors precaris. També hauria d’estar integrat per especialistes en les anomenades “ciències socials” : sociologia, economia, història. La feina d’aquest grup d’enquesta sobre el precariat podria tenir en compte ( o no) criteris com els assenyalats a continuació:

a.- La no neutralitat del treball d’enquesta. Ús obrer de les anomenades ciències socials

b.- L’enquesta com a instrument d’estudi però també com a instrument de generació de consciència antagonista, i per tant com a instrument per a organitzar el nou subjecte.

c.- La co –  recerca es a dir la participació dels propis enquestats en la discussió, i el treball interdisciplinar entre militants i especialistes en ciències socials.

d.- Partir del criteri de que la composicó de la classe tendeix a canviar amb els canvis del capitalisme i que els canvis del capitalisme es deuen a la pròpia lluita de classes. El conflicte és asimilat o integrat pel sistema i el fa canviar, per a bé o per a mal. L’antagonisme, no és assimilable.

e.- El pas del fordisme i del kenesianisme, al postfordisme i al neoliberalisme comporten canvis dràstics en els treballadors d’Europa occidental. Comporten la tendència a la desaparició de la figura de l’obrer massa i ha crear noves figures socials entre les quals la del precariat o d’altres. L’estudi militant d’aquests canvis és esencial i prioritari a la discussió parlamentarista sobre els models d’organització.

Sabadell 18 de novembre de 2004

Bibliografia.

Friedrich Engels. La situación de la clase obrera en Inglaterra.  Publicat en castellà a Obras de Marx i Engels ( OME) tomo 6. Editorial Crítica, grup editorial Grijalva. Barcelona-Buenos Aires- México DF. 1978

Friedrich Engels. Principios del comunismo. Publicat en castellà a Obras de Marx i Engels ( OME) tomo 9. Editorial Crítica, grupo editorial Grijalbo. Barcelona-Buenos Aires- México DF. 1978.

Karl Marx i Friedrich Engels. Manifiesto del Partido Comunista. Publicat en castellà a Obras de Marx i Engels ( OME) tomo 9. Editorial Crítica, gruo editorial Grijalbo. Barcelona-Buenos Aires- México DF. 1978.

Karl Marx. “Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850”y “El dieciocho de Brumario de Luís Bonaparte”, Introducción de Ramón Cotarelo, Ed. Espasa Calpe, Colección Austral, Madrid, 1992.

Karl Marx. Instrucción sobre diversos problemas a los delegados del Consejo Central Provisional. ( 1866-1867.Publicat a: C. Marx y F. Engels, Obras escogidas en tres tomos, Tomo II, Editorial Progreso, Moscú, 1976.

Karl Marx. El capital, I, Llibre primer seccions 1º a 4º. Traducció i edició a cura de Jordi Moners, pròleg de Manuel Sacristán. Edicions 62/Diputació de Barcelona, Col.lecció Clàssics del pensament modern. Barcelona 1983.

Carlos Marx, El Capital, Crítica de la Economía Política, Libro primero. Traducción del alemán de Wenceslao Roces de 1946, Fondo de Cultura Económica, octava reedición, México, 1973

Friedrich Engels. Para leer “El capital”. Traducción de Wenceslao Roces de la edición alemana de Ediciones en Lenguas Extrangeras, Moscú 1961. Juan Grijalbo, editor. Collección 70, México D.F., 1969.

Charles Kanelopoulos, Engels et la classe ouvrière en Anglaterre ( Les écrits de 1842 à 1845), dins Friedrich Engels, savant et révolutionnaire, sous la direction de Georges Labica et Mirielle Delbraccio, Actuel Marx Confrontation, PUF, Paris 1997.

Rita Martufi, Luciano Vasapollo, Sabino VeneziaDal conflitto permanente alla ‘partecipazione’ concertata, Proteo nº 3/2004, Roma.

Guido Borio, Francesca Pozzi, Gigi Ruggero, Futuro Anteriore. Dai “Quaderni Rossi” ai movimenti globali richezze e limiti dell’operaismo italiano. Ed. Derive Approdi, Roma 2002.

Quaderni Rossi nº 1 al 6. Reprint Quaderni Rossi, Noueve Edizioni Operaie S.R.L., Roma, 1976

Lettere dei Quaderni Rossi, Reprint Quaderni Rossi, Noueve Edizioni Operaie S.R.L., Roma, 1976

“Cronache” e “Appunti” dei Quaderni Rossi. Reprint Quaderni Rossi, Noueve Edizioni Operaie S.R.L., Roma, 1976

Raniero Panzieri, Spontaneità e organizzazione . Gli anni dei “Quaderni Rossi” 1959-1964., edizioni Biblioteca Franco Seratini , Pisa 1994.

Raniero Panzieri, La ripesa del marxismo leninismo in Italia, Introduzione di Dario Lanzardo, Quaderni Sapere, Nuove Edizioni Operaie, Roma 1977.

 

[1] F. Engels, La Situación de la clase obrera en Inglaterra, OME 6, pàg 280.

[2] Sobre aquest periode, podem trovar dos bons resums a: Rita Martufi, Luciano Vasapollo, Sabino Venezia Proteo nº 3/2004, i a Guido Borio, Francesca Pozzi i Gigi Ruggero, Roma 2002

[3] Karl Marx, El Capital, pag. 282,283.

[4] . Ibid., OME 6, Pag. 252.

[5] Ibid. Pag. 255.

[6] Ibid. Pag. 259

[7] Ibid. 271.

[8] Ibid. Pags. 271, 272

[9] .Charles Kanelopoulos, pag. 88.

[10] Ibid, pag. 88.

[11] F. Engels, Principios del comunismo a OME 9 , pags. 3, 4 i 5.

[12] Ibid. Pag. 9.

[13] Karl Marx, “Manifiesto del Partido Comunista”, a OME 9, pag. 136.

[14] Ibid., pag. 137.

[15] Ibid. pag.139.

[16] Ibid pag.144.

[17] Ibid. pag. 144.

[18] Ibid. pag.145.

[19] Ibid. pag.145.

[20] Prólogo de  F. Engels a la tercera edición alemana de 1885 de El 18 de Brumario de Luis Bonaparte. Ibid. Pag. 212.

[21] Karl Marx. Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850 Las luchas de clases en Francia de 1848 a 185  i El dieciocho de Brumario de Luís Bonaparte,  Introducción de Ramón Cotarelo, Ed. Espasa Calpe, Colección Austral, Madrid, 1992, pags. 87.

[22] K- Marx : El 18 de Brumario de Luis Bonaparte, ibid. 242.

[23] K. Marx, El Capital, Barcelona, pàg. 40.

[24] Ibid. Pàg. 42.

[25] F. Engels, Para leer “El capital”, pag. 78.

[26] Karl Marx, El Capital, México, pàgs. 767, 768 i 769.

[27] K. Marx. “Instrucción sobre diversos problemas a los delegados del Consejo Central provisional”.C. Marx y F. Engels, Obras escogidas en tres tomos, Tomo II, Editorial Progreso, Moscú, 1976. pags. 78 y 7

[28] Maximilien Rubel, Karl Marx. Saggio di biografia intelletuale. Prolegomeni per una sociologia etica. Milano 2001, págs.  375 a 393. Es una edició italiana de la obra de Rubel publicada a Paris ed. Rivière, el 1957, feta per un col.lectiu milanès feta per un col.lectiu milanès i no, com és el signe dels temps per cap editorial comercial.

[29] Dario Lanzardo, Intervento socialista nella lotta operaia: l’inchiesta operaia di Marx, Quaderni Rossi n º 5 , abril de 1965, a Reprint Quaderni Rossi, Noueve Edizioni Operaie S.R.L., Roma, 1976.

[30] Lanzardo, Q.R. nº 5, pág. 7.

[31] Ibid. Pàg. 21.

[32] Veure Quaderni Rossi, Ibid. Nº 1 al 5.

[33] R. Panzieri, Quaderni Rossi nº 5, pàg. 67;  Spontaneità e organizzazione, pàg. 121; “Per la ripresa…”, pàg. 314.

[34] R. Panzieri, ibid. 123.

[35] Ibid. 124.

[36] Ibid. 125.

[37] Ibid. 126.

[38] Ibid. 127.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *