La sobirania en el temps del TTIP i de l’Euro
Joan Tafalla
El dret a decidir, neologisme inventat per Mas i acceptat acríticament pel conjunt de l’esquerra catalana, no ens serveix. Aquesta locució ha eclipsat totalment el dret d’autodeterminació i serveix tant per a fer la puta com per a fer la ramoneta. Segons qui la faci servir voldrà dir una cosa o altra. En conjunt, no vol dir res de concret: il·lusió, fum, vaguetat. Una il·lusió que mou milions de persones. Però una locució tant polisèmica que acaba no volent dir res de concret i masses coses en general. Veiem alguns dels seus diversos significats.
Si la usen alguns exponents de Convergència, d’ERC i de la CUP dret a decidir sembla ser un sinònim d’independència. Encara que, si ens atenem a las vaporoses aclariments i definicions de cadascú, la independència dels esquerrovergents (Estat Català dins l’Unió Europea) sembla tenir significats diferents als de la també vaporosa definició de la CUP (independència per a canviar-ho tot). Ningú no defineix cap prioritat en els canvis, ni els mitjans per a aconseguir-los mantenint-se en una ambigüitat que resultar perillosa.
En que una hipotètica e improbable DUI arribés a bon port, la versió de l’Estat català que dominaria seria la primera accepció del neologisme. Per la seva banda, la marca blanca de l’ esquerrovergencia, el tàndem de les tietes Carme i Muriel és obertament partidari de no posar en qüestió la nostra pertinença a la Unió Europea. L’ UE és l’Estat que ha liquidat la sobirania de l’estat espanyol i de passada, la sobirania del pobles que actualment hi estan inclosos. És a dir, les tietes són partidàries de passar de formar part d’Espanya que és una colònia de l’UE (i sobretot del seu polo dominant: Alemanya), a ser una colònia de l’ UE (i sobretot del seu polo dominant: Alemanya).
Si qui pronuncia el neologisme és un membre de la cara B de Convergència o d’Unió el dret a decidir és sinònim de l’instrument usat in extremis en una dura negociació de una nova relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Nova relació que hauria d’incloure un nou (i més avantatjós que l’actual) pacte fiscal i una solució més favorable a les fraccions catalanes de la burgesia espanyola, en l’entramat de problemes estratègics que condicionen la competència entre les diverses fraccions de la burgesia de l’estat espanyol.
Entre aquest problemes estratègics podríem citar: el repartiment de les inversions de l’Estat en infraestructures, el port, l’aeroport, el corredor mediterrani, la correlació en el poder de les indústries energètiques, l’ascens d’una nova potencia financera (Caixa Banc i Sabadell) en el procel·lós món de la competència a mort entre les potencies financeres espanyoles. També cal citar l’entramat de propietats d’accions en les empreses espanyoles fonamentals (Teléfonica, Gas Natural, Endesa, CEPSA, Repsol). El rerefons de tant de soroll sembla estar aquí, però ningú no en parla clarament. El món de CiU s’ha tornat tant líquid que els seus diversos components oscil·len de manera permanent, segons el dia i l’ocasió entre un significat o d’altre.
Una estrella ascendent quins moviments cal seguir amb atenció és el conseller Santiago Vila que afirma coses tant clares i transparents com que el model del nou catalanisme no poden ser ni Macià ni Companys, si no Puig i Cadafalc1.
El mateix conseller Vila afirmava recentment que la qüestió de la independència és una “qüestió instrumental”2. Santi Vila és el conseller que ha aconseguit més acords amb el ministeri de Foment, en mig de la “ruda batalla” del dret a decidir. Crec que Mas, malgrat el messianisme de la majoria de les escenificacions del seu framing no s’allunya gaire del tarannà d’en Vila i potser n’és l’inspirador i el conductor. Puc estar equivocat donat que no em moc dins en els passadissos, ni en els despatxos del palau. Però tot apunta a una nova escenificació del binomi “poli bo, poli dolent”.
En el cas de Mas el significat del seu invent del dret a decidir, varia segons el dia i el moment. Quan parla al poble sembla dir independència (això sí, dins de l’EU i de l’euro i sense mencionar per a res el TTiP). Quan mira a la oligarquia catalana i a aquell conglomerat que els catalanistes anomenen “Madrit” vol dir una escenificació, un relat, un framing per a millorar la correlació de forces en la negociació dels 23 punts escrits que va lliurar a Rajoy en la seva reunió de 30 de juliol de 20143, i de la resta de punts que no hi consten en el mencionar document.
En el cas d’EUiA i de ICV dret a decidir, no significa gaire més que la incapacitat de les dues forces polítiques per a oferir un model d’Estat concret, el que sigui. Significa també la por de cadascuna de les dues organitzacions a trencar-se en dos o més trossos, el que donaria com a resultat quatre o més organitzacions, que seguirien fins l’esgotament generacional un enfrontament que prové dels temps de la crisi i ruptura del PSUC. El PSUC i l’altre meitat de taronja, el PCE, havien defensat el dret d’autodeterminació de Catalunya fins que el Pacte per la Llibertat i la Constitució de 1978, s’emportaren aquesta formulació pel davant. Un dels motius de la fundació del PCC fou la recuperació d’aquell dret com a reivindicació política, abandonada pel PSUC.
Tot apunta a que la liquidació electoral de les dues despulles del PSUC podria acabar essent una realitat en el cas que PODEMOS es consolidés com a tercera força política en les properes eleccions autonòmiques4. Si es produís tal avinentesa, la coalició de debilitats que es ICV-EUiA perdria definitivament la seva minvant capacitat de lobby per a aconseguir llocs de representació política i tècnica per una mini- classe política, el que la precipitaria a la disgregació final. La suspensió de la consulta interna dins EUiA és una mostra d’aquesta por a la definició clara i coherent que sembla la marca de la casa de l’actual direcció d’EUiA.
En ambdues organitzacions, els partidaris extrems de l’independentisme d’una banda i els de l’espanyolisme disfressat de federalisme d’una altra, malden inútilment entre ells i amb les respectives direccions per a aconseguir una definició nítida. Un es pregunta de què serveix un partit o una coalició que no pot oferir a la ciutadania una proposta concreta, clara, nítida en els moments en que la ciutadania catalana (tota: la del Si/Si, la del Si/No, la del No i la del No sap/no contesta) es demana pel seu futur. Un partit, coalició o formació política que no pot donar un missatge clar (el que sigui) i que no ho pot fer per tal de salvar-se ell mateix de la divisió, no serveix a cap interès general, no serveix més que a la seva pròpia salvació. La manca de claredat, la manca de coherència, la indefinició és el pitjor enemic de qualsevol força política en moments de canvi.
El dret d’autodeterminació durant el segle XX i a l’inici del segle XXI.
Front a aquesta locució polisèmica (dret a decidir) als comunistes ens hauria de servir el dret d’autodeterminació de leniniana memòria. Ens serveix també recuperar la idea de sobirania nacional-popular procedent del jacobinisme i, més general de la revolució francesa, recollida i elaborada per Antonio Gramsci. De fet la formulació leniniana de l’autodeterminació no deixa de ser un eco de la revolució francesa. Fou la revolució francesa qui va inventar el dret dels pobles a decidir per ells mateixos. Fou la revolució francesa qui va prendre la sobirania de les mans d’un poder despòtic (el monarca) i la va col·locar en mans del poble. Després de Thermidor, les classes dominants sempre han maldat per a impedir que la sobirania recaigui en el poble, per a impedir la democràcia.
Durant el segle XX, dret d’autodeterminació ha presidit la lluita contra l’imperialisme i el colonialisme aconseguint victòries clamoroses que, en alguns casos semblaren obrir el camí del socialisme en nombrosos països. Encara que la conclusió final d’aquests processos no hagi estat, en la major part dels casos altra cosa que la modernització capitalista i neocolonial en mans d’oligarquies compradores, ningú no podrà negar que la idea de l’autodeterminació no hagi tingut un rol central en l’ofensiva general contra el capitalisme, el colonialisme i l’imperialisme que es desenvolupà a nivell mundial entre 1917 i 1975 (circa).
Avui, les revolucions nacionals populars que es desenvolupen a diversos països d’Amèrica Llatina segueixen essent una aplicació més de la idea d’autodeterminació, es a dir de la idea del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos. Aquesta idea, encarnada en poderosos moviments populars (Veneçuela, Equador, Bolivia) ha permès iniciar processos constituents, modificar constitucions i obrir nous camins al socialisme. Nous camins en que els pobles s’uneixen entre ells de manera lliure i comparteixen estat que ja no són els estats de la minoria blanca o criolla si no marcs polítics de caire plurinacional, pluri- lingüístic, marcs polítics de caire mestís. Nous camins presidits per la idea de la desconnexió respecte del capitalisme i per la obertura de processos de cooperació justa e igualitària entre els pobles.
El dret d’autodeterminació en un país perifèric de la Unió europea.
Tornem a ara i aquí. Tornem a Catalunya en aquestes vespres del gran esdeveniment culminant del framing creat per Artur Mas i per l’equip de salvació de CiU: el 9 N. No ignoro que en la batalla del 9 N la posició que defenso més avall no és que serà marginal, és que, simplement, no compareixerà a la batalla. Escric aquestes ratlles per a aclarir el meu pensament, per a socialitzar-ho entre uns quants camarades i amics i pensant que en l’escenari de després del 9 N, potser aquesta reflexió tingui alguna utilitat. Ja la sabeu aquella faula de la guineu i el raïm, no? Doncs ja esteu dispensats de continuar llegint.
El nou 9 N serà una batalla múltiple i complexa en que es decidiran coses ben diverses. En l’escuma de l’onada de fons hi tindrem la batalla entre els partidaris de limitat dret a decidir i aquells que neguen el dret de qualsevol poble d’Espanya el dret d’autodeterminació. Per a aquests darrers, es tracta de negar no ja el dret d’autodeterminació, si no, ni tant sols, el seu succedani el dret a decidir i, ni tant sols del succedani del succedani: la mini-consulta. Com és diu en castellà, “no es por el huevo, es por el fuero”. Que una part de España decideixi de forma unilateral quina relació vol tenir amb España, nega el principi bàsic del seu “credo”: la indestructible unitat nacional espanyola com a quelcom consagrat per la Historia, per Deu, per la constitució del 78 i pel seu garant, l’exèrcit espanyol. Tant hi fa que els seus defensors siguin d’extrema dreta, de dreta o de Izquierda Hispánica5. Hi ha una Unió Sagrada entorn a aquest principi intangible.
L’Estat espanyol (entès de manera estricta com els poders reals) i el seu nou cap Felip de Borbó, intenten una tímida maniobra de regeneració que de moment, no avança gaire, o gens. En el marc d’aquesta regeneració hi hauria de d’haver una reforma suau i lleugera de la Constitució que redefinís una forma “federal” de l’estat i un nou pacte entre les diverses fraccions de la burgesia espanyola. Un pacte que reconegués la nova situació després de la des-industrialització del país, en el marc de la mundialització, després de setze anys del Tractat de Maastricht. Per a fer aquest acord totes les parts implicades haurien de ser “generoses”, mirar pels interessos comuns entre elles, cedir en temes més o menys parcials o poc importants. Per exemple, per part del govern del PP mirar cap a una altra banda davant del succedani del succedani el proper 9 N.
Però hi ha un inconvenient de caire coïuntural i corporatiu. La màfia col·locada en el govern no està per la labor. La màfia que està en el govern defensa interessos corporatius estrets de petit grup depredador. Aquesta màfia agitarà banderes bicolors (les de la “no democràcia” espanyola), estarà disposada a ensorrar les naus, utilitzarà tots els recursos d’una guerra de baixa intensitat6.
Hi ha un inconvenient més estructural. No sabem (siguem més modestos: no sé) fins a quin punt la situació neo-colonial d’Espanya, l’espoli col·lectiu que patim des de, per lo menys l’entrada al Mercat Comú deixa marge per a la negociació. El pastís de l’excedent s’ha fet tant petit que potser no hi ha altre marge per al nou repartiment que les mossegades. Tinc al cap la forma en que el grup de predadors de la sabana es reparteixen la presa. Potser ja no hi ha marge, potser ja no hi ha prou excedent com pera permetre refer la constitució material d’un estat espanyol renovat en base a un pacte entre cavallers (vull dir entre oligarquies).
Davant d’aquest doble inconvenient, qualsevol consulta (fins i tot un succedani d’un succedani del dret d’autodeterminació) sobre els propis destins d’una de les parts d’Espanya, enlloc de prendre-la com un repte que finalment pot reforçar la unió, li sembla un precedent inacceptable. En el discurs espanyolista, hi ha quelcom més que ideología: hi ha interessos inconfessats e inconfesables que s’emboliquen en la bandera roji-gualda. Com en l’ús instrumental de la independència (Santi Vila Dixit) por part del catalanisme conservador i neo-liberal de l’esquerrovergència.
De manera subalterna i seguidista l’esquerra españolista (existeix una esquerra espanyola que és espanyolista, de la mateixa manera que existeix una esquerra catalana que és catalanista) defensora de la Constitució de 1978 o d’una reforma lleugera, de maquillatge, que s’anomena federal es nega el dret d’autodeterminació als pobles que formen actualment Espanya. L’argument principal (disfressada in extremis, encara que no sempre, sota la perruca del federalisme) és que Catalunya no és una colònia d’Espanya. És un argument que té una certa força i que jo mateix he defensat en el passat, encara que sense l’espanyolisme que actualment impregna.
Aquests defensors de la Constitució del 78, o de la seva reforma “en sentit federal”, argumenten la necessària unitat del poble treballador. Hi estic d’acord. Només dues apreciacions.
La primera és que algun dels signants podria haver recordat aquesta necessària unitat del poble treballador quan l’any 78 defensava per Catalunya que els Pactes de la Moncloa eren “una autopista cap a el socialisme”. Jo hi era quan deia aquestes coses i encara no li he escoltat una autocrítica seriosa. Vull dir d’aquelles autocrítiques que tenen conseqüències polítiques. No allò de “no volverá a suceder”.
La segona és que la unitat del poble treballador, la unitat dels pobles d’Espanya no és unitat ni ho serà, sense el reconeixement fins les darreres conseqüències del caràcter plurinacional, pluri-lingüístic i pluricultural del poble que habita dins de les fronteres actuals de l’Estat espanyol. La única salvació que té aquesta unitat del poble treballador, la única possibilitat de salvar la nació espanyola que defensen consisteix, precisament en allò que neguen: permetre la lliure unió dels pobles. És a dir el dret d’autodeterminació.
Adduir que com que Catalunya no és colònia d’Espanya no te aquest dret és tant retrògrad com intentar definir que és una nació amb els criteris fixats el 1913 en el famós llibret d’Stalin. Si la voluntat del poble català és pronunciar-se lliurement respecte a si vol romandre dins d’Espanya o se’n vol anar, cap demòcrata li pot negar aquest dret en nom de la sagrada unitat de la pàtria espanyola, o de definicions llibresques. Dit en positiu: la única possibilitat de que es refaci el pacte d’unió lliure dels pobles d’Espanya és l’exercici d’aquest dret.
Item més. És el conjunt dels pobles d’Espanya el qui són colònies de la Unió Europea, de la seva moneda, de la potencia hegemònica dins de la Unió europea, del seu aparell militar l’OTAN. Un exercici mínim de democràcia i de patriotisme seria que els pobles d’Espanya, un per un o tots al mateix temps, exercissin el dret d’autodeterminació respecte de l’imperialisme que els colonitza i respecte a l’estat sipai que serveix d’instrument d’aquest neo-colonialisme.
Unir el pobles, separar-se de les classes dominants.
Una esquerra espanyolista que no plantegi aquesta situació amb tota la cruesa no em mereix cap respecte intel·lectual, moral o, simplement polític. De la mateixa manera que no me’l mereix cap esquerra catalanista que vegi en la resta dels pobles d’Espanya un enemic i que no es plantegi l’autodeterminació respecte dels veritables colonitzadors de Catalunya i de la resta d’Espanya.
Autodeterminació vol dir sortir, desconnectar de l’UE. Una Unió Europea que negocia en secret el major atemptat a la democràcia, el major atemptat a l’economia, el major atemptat al medi ambient, el major atemptat a allò que queda de la nostra societat: el TTiP. Pot ser el darrer atemptat que, si no l’aturem, ens deixarà sotmesos absolutament. Estiguem dins l’estat l’actual sipai (Espanya) o dins d’un nou estat sipai (estat català dins l’UE).
En aquesta lluita per la sobirania nacional-popular, per la sobirania econòmica, per la sobirania ecològica, per a la sobirania dels nostres drets socials tenim com aliats a la resta de pobles de l’estat espanyol. Hi tenim als portuguesos, italians, grecs i d’altres pobles de la perifèria europea. En aquesta lluita els pobles que conviuen dins l’estat espanyol son els nostres aliats. Ho són per que tenim com enemics els capitalistes espanyols (inclosos els catalans), així com el capital imperialista europeu i nord-americà. Ho son per que junts, el poble català i la resta de pobles d’Espanya patim el mateix règim, corrupte, incapaç de satisfer les nostres necessitats bàsiques: pa, treball i sostre. Ho son per que tots els pobles que malvivim dins seu, patim el mateix estat que nega el caràcter plurinacional, pluricultural, pluri-lingüístic de les nacions i pobles que el formen. Per això és difícil d’entendre que l’esquerra catalana (gairebé tota, menys petites i valuoses expressions) hagi prestat l’atenció que mereixia el 22 de març a l’anada a Madrid de les Marxes de la Dignitat. Aquesta inhibició real, fou una expressió de nacionalisme estret i reductiu que, cas de continuar, pagarem cara. Nosaltres els catalans i la resta dels pobles d’Espanya.
L’esquerra espanyola i la dels pobles d’Espanya és o ha de ser la nostra amiga i la nostra aliada. Vull dir l’esquerra insubmisa, es clar. L’esquerra mesella i corrupta no és esquerra i no la denomino mai “esquerra”. Vull dir gent com el SAT i la CUT; vull dir el Frente Cívico Somos Mayoría, vull dir com els gallecs d’Anova, vull dir els castellans de Izquierda Castellana, vull dir Bildu, vull dir les parts sanes d’IU que també existeixen.
En aquesta lluita, la dreta catalana és tant enemiga nostra com la dreta espanyola. Ser seguidista d’aquesta dreta i de les seves maniobres és no defensar el dret d’autodeterminació, és defensar un neologisme mentider (dret a decidir) inventat per a ocultar els problemes centrals i reals. És córrer darrera del succedani del succedani fins a unes tramposes eleccions “plebiscitàries”. És no ser capaços de marcar el propi framing i el propi timming. Dit en paraules més clàssiques que jo entenc millor és una nova forma de ser subalterns en el debat nacional-popular, és una nova forma de transformisme.
Un Zero a l’Esquerra. Sota el Matagalls 2 de novembre de 2014.
Notes:
1 Veure: http://www.lavanguardia.com/20140217/54401238772/un-busto-para-josep-puig-i-cadafalch-santi-vila-opi.html
2 Veure el vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=bDCAN80t56I. Llegiu un resum periodístic a: http://www.europapress.es/catalunya/noticia-vila-mas-racionales-nos-sorprende-tanta-ilusion-idea-instrumental-20141022182105.html
3 El document lliurat per mas a en Rajoy es pot consultar a: http://file02.lavanguardia.com/2014/07/31/54413373935-url.pdf
4 Veure l’enquesta de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, feta entre el 29 de setembre i el 23 d’octubre de 2014: file:///Users/joantafallamonferrer/Downloads/Dossier_de_premsa_-758%20(1).pdf
5 Si algú de Izquierda Hispánica arriba a llegir aquests ratlles, rebré uns quants insults com a argument.
6 No d’altre manera es pot jutjar la persecució de la banda criminal dels Pujol o els intents d’incriminar Mas o Trias en delictes d’evasió de capitals. No cal llegir Maquiavel per a qualificar tot aquest framing perdedor del PP. Només cal haver vist les tres parts de El Padrino o, baixant encara més el nivell, haver seguit la sèrie de Los Soprano, per a desxifrar-lo.