Joan Tafalla

L’avançament de les eleccions a Grècia és un esdeveniment d’una importància ben superior a la de qualsevol crisi política produïda pels avatars de la política parlamentària en temps de calma. I ho és per que posa de manifest la crisi la dictadura de l’euro i de l’Europa alemanya sobre el pobles perifèrics. Tal com vagi avançant el procés s’aniran posant en relleu i aspectes geo-polítics i activant contradiccions que tindran conseqüències dramàtiques per a la nostra vida quotidiana.

Assenyalem-ne alguns:

a.- La governança (neologisme odiosament antidemocràtic) europea és un mecanisme útil solament per a imposar els designis del centre (el nucli dels grans grups industrials i financers d’ambdues ribes del Rin més les elits compradores dels països perifèrics) sobre el conjunt dels pobles de la UE; mai a la inversa.

b.- Dins de l’UE hi han relacions econòmiques, socials i polítiques de dependència, de caràcter neo-colonial. En tot sistema de caire colonial es produeix un fenomen comú: la burgesia metropolitana dominant necessita una aliança amb les burgesies compradores de les colònies. Res no hi fa que aquestes burgesies emmascarin la seva submissió sota posicions aferrissadament nacionalistes. Elles no poden ser altra cosa que col·laboracionistes. En ocasions, el “partit del l’estranger” és aquell que adopta una màscara més nacionalista, com ens explicava Gramsci (Quadern 13, § <2>). Aquests tipus de règims perifèrics han estat comparats amb el règim de Vichy (Veure lectures recomanades, LR, nº 3).

c.- Aquest mecanisme neo-colonial és el fruit necessari d’una fèrria divisió internacional del treball orgànica, necessària, imprescindible per a que el gran capital euro-alemany pugui participar en la cada cop més implacable competència entre els diversos pols imperialistes en presència (LR, nº 6). La gran oligarquia europea no podria actuar de manera gaire diferent d’allò que ens fa. O, sigui dit d’altra manera, que la UE no es reformable des de dins.

d.- L’instrument principal de tot aquest ordre imperial dins l’UE ha estat el segrest de la sobirania del vells estats nació configurats en el segle XIX o després de les dues guerres mundials del segle XX, quan no la seva destrucció (Vichy per a tothom, LR nº 3). Les màquines executores d’aquest segrest són el Banc Central europeu, la Comissió europea, la imposició de l’euro, l’obligació del pagament del deute i seves polítiques d’equilibri fiscal i de retallades imposades a governs, estats i pobles.

e.- Els pobles dels estats perifèrics tenen raons sobrades per a aixecar-se front la tirania d’aquesta Europa alemanya. En aquest aixecament juga un rol clau el tema de la lluita per la sobirania nacional-popular. Alliberar-se de l’imperi posa a l’ordre del dia la construcció de noves formes de sobiranisme popular. Formes que apostin coratjosament per a la reconquesta de la sobirania segrestada i que, de manera complementària i necessària es proposin formes de cooperació, confederació, i unió lliure d’esforços entre els pobles perifèrics. Cal, a l’ensems aixecar un nou internacionalisme, que es proposi la cooperació econòmica, social i cultural entre els pobles, un intercanvi comercial just i la construcció d’instruments econòmics i socials comuns, com poden ser una política monetària comuna i una divisió internacional del treball acordada democràticament que permeti obrir sinergies i reforçar un nou bloc dels pobles perifèrics. On hi han majors possibilitats de construir això, són els països del sud d’Europa.

Crec fermament que les properes eleccions a Grècia, en el cas de triomf de Syriza, obriran tot aquest ventall de problemes orgànics en la construcció de l’espai europeu. No és que jo tingui una gran fe en Syriza i les seves virtuts com a esquerra transformadora. Però els seus límits són estrets. En els darrers temps, Tsipras intenta convèncer el nucli oligàrquic de l’Europa alemanya respecte a les seves intencions d’arreglar els assumptes per les bones (veure la seva intervenció en el Foro Ambrosetti celebrada el 5 de setembre de 2014 en el llac de Como: https://espai-marx.net/ca?id=9226). Segur que aquesta no és la única ocasió en que ha tractat de tranquil·litzar el nucli dur del poder euro-alemany. Però no sembla que aquest nucli estigui disposat a donar-li gaire marge de maniobra. Les amenaces que a dia d’avui està rebent son dures. Per exemple les declaracions del ministre alemany de finances, Wolfgang Schäuble (29-12-2014) per a no mencionar les declaracions anteriors del director del Bundesbank Jens Weidmann o les “indiscrecions” de cercles del govern al semanari Der Spiegel ( 04-01-2015).

Afegim a tot plegat l’actual estat de guerra econòmica calenta contra Rússia, amb escalades cada cop més fortes pot arribar a tenir conseqüències molt perilloses. Com a contrapartida geo-política la creació de la Unió euro-asiàtica el passat 1 de gener i l’enfortiment de les relacions comercials russo-xineses-iranianes, mostren que la guerra que es desenvolupa en l’escaquer auto-asiàtic, conté unes potencialitats molt perilloses.

Caldrà estar atents als esdeveniments per a observar com van apareixent aquestes contradiccions i per a intervenir amb decisió front els mateixos. L’any 2015 serà força “interessant” per a tots els pobles del Sud d’Europa. La lluita de classes farà un pas endavant. Caldrà tenir coratge i fer-lo servir.

Alternatives a la dictadura de l’euro.

Front a aquesta situació apareix l’elaboració econòmica d’un economista espanyol, Pedro Montes, que ja va denunciar les debilitats i els perills de l’euro en 2001 (veure LR, nº 2), o sigui des de l’inici. Montes i altres quadres de l’esquerra espanyola, minoritaris fins el moment, però dotats d’una visió global realista i coherent proposaren la sortida d’Espanya de l’euro, com una forma de recuperar la sobirania popular en un manfiest http://salirdeleuro.wordpress.com/. Jo mateix vaig signar aquest manifest i crec que la proposta segueix essent essencialment correcta.

Considero, però que cal fugir del simplisme de pensar que la sortida de l’euro, per si mateixa en donaria la clau de la situació. El tema és més complex, com el propi manifest assenyala. La creació d’una moneda pròpia hauria de venir acompanyada de la suspensió immediata del pagament del deute, de la recuperació i reforçament del rol del banc d’ España, de la nacionalització, de la banca rescatada amb fons públics, i d’ una política industrial coherent amb la situación de España en el contexto internacional y con las necessitats del medi ambient. El propi manifest diu coses similars.

Es tracta d’un conjunt de mesures que necessiten una gigantina, potent i permanent movilització social. Requereix també d’un govern d’esquerres, consequent i coratjós, decidit a afrontar les profundes transformacions sociales que el país necessita per a sortir de l’abisme social en que ens ha colocat un règim submís als diktats del sistema euro. Un govern decidit a enfrontar-se amb els grans poders fàctics que, si el govern toca els seus interessos, intentaran enderrocar-lo: poders interns i poders imperialistes europeus (bàsicament, l’alemany) i dels USA. Aquests poders no són en absolut “líquidos”. Que li diguin a Grècia o a Berlusconi.

Hi ha autors que discuteixen la viabilitat d’una sortida nacional de tota aquesta història. Luciano Vasapollo, Rita Martufi i Joaquin Arriola, en el seu llibre El despertar de los cerdos fan una proposta consistent en la sortida simultània dels països PIGS (Portugal, Itàlia, Gràcia, Espanya, a partir de aquí, PIGE) de la Unió Europea i de l’euro. Els països PIGE haurien de crear una moneda comú, i crear una àrea de cooperació econòmica entre ells. A part, és clar, de nacionalitzar la banca, reestructurar el seu deute i fer una quitança. El model s’ inspira en la experiència dels països ibero-americans que, col·laboren entre ells en el sí de l’ALBA.

La simultaneïtat del procés de sortida, es considera essencial per a evitar una descapitalització del conjunt de los països que podria significar la paràlisi de la entera economia de la zona. La generació d’aquesta esta nova àrea econòmica, independent del domini imperial alemany, podria assegurar una divisió internacional del treball justa, economies d’ escala i possibilitats de cooperació inexplorades fins el moment. Es tracta d’ una alternativa correcta que donaria perspectives reals de desenvolupament social i econòmic als nostres pobles.

Aquesta proposta fou presentada el 30 novembre de 2013 en un fòrum de debat celebrat a Roma. Entre els nombrosos intervinents, vaig poder discutir aquesta proposta des de el punt de vista de les seves condicions de possibilitat política (LR, nº4). EL passat més de maig, en Ramón Franquesa i jo mateix vàrem debatre aquesta mateixa proposta (LR, nº 5).

Impossible resumir aquí aquest debat. Només vull afirmar que es tracta d’un debat eminentment pràctic i que la situació de Grècia l’està posant sobre la taula. Els anàlisis temorencs, la manca de concreció de l’europeisme light de l’esquerra catalana des de la transició fins aquí quedaran obsolets davant les contradiccions gravíssimes que viurem en els temps immediats. Tinc l’esperança que aquestes línies serveixin per a provocar, entre els lectors tarragonins de l’ Espineta amb caragolins un debat i per a constatar la necessitat una formació dels militants de les esquerres farà bona falta en els propers mesos.

Lectures recomanades en el text.

1.- VASAPOLLO, Luciano, MARTUFI, Rita i ARRIOLA, Joaquín, El despertar de los cerdos (PIIGS), Madrid, Editorial Maia, 2014.

2.- MONTES, Pedro, La historia inacabada del euro, Madrid, Editorial Trotta, 2001.

3.- MONEREO, Manolo/ LLOPIS, Enric, Por europa y contra el sistema del euro, Prólogo de Héctor Illueca, Barcelona, El Viejo Topo, 2014.

4.- TAFALLA, Joan, “¿Cómo construir un bloque histórico de los países del Mezzogiorno europeo por la recuperación de la democracia, de la soberanía nacional y del desarrollo social y ecológicamente justos?” , Intervenció al conveni sobre l’euro celebrat a Roma el 30 de noviembre de 2013 https://espai-marx.net/ca?d=8971

5.- FRANQUESA, Ramon y TAFALLA, Joan, “La nueva geopolítica europea: hacia un bloque histórico en los países del Sur de Europa, Revista El Viejo Topo, juliol 2014 https://espai-marx.net/ca?d=8908

Lectures per a aprofundir

6.- ARRIOLA, Joaquín y VASAPOLLO, Luciano, La recomposición de Europa. La ampliación de la Unión Europea en el contexto de la competencia global y las finanzas internacionales, Barcelona, El Viejo Topo, 2004.

7.- LAPAVITSAS, Costas, Crisis de la eurozona, Madrid, Capitán Swig, 2013.

CHEVÈNEMENT, Jean-Pierre, 1914-2014, Europa ¿fuera de la historia?, Barcelona, El Viejo Topo, 2014.

8.- NAÏR, Sami, El desengaño europeo, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2014.

I l’ imprescindible encara que alguns em diran que es un llibre “vell”:

9.- AMIN, Samir, La desconexión, Hacia un sistema mundial policéntrico, Madrid, Iepala, 1988.