Metonímies
Francisco Morente
La tradicional atonia informativa d’agost s’ha cobert aquest any amb alguns debats sobre el passat, la història i la memòria: la polèmica per la futura exposició sobre el franquisme al Born (sacrilegi!), el dubte de si Carles Fontserè és o no un filofeixista o la reaparició de l’antiga idea que la Guerra Civil va ser una guerra contra Catalunya, ja que, si per aquesta entenem, com s’ha escrit en aquestes pàgines, “un territori amb una identitat específica, amb una llengua pròpia i uns símbols col·lectius”, un dels objectius dels militars rebels va ser la seva liquidació.
No contribuirem a alimentar la pesadesa del debat sobre el Born, deixarem en pau Fontserè, que prou té amb les coses que deixa anar a l’entrevista que ha donat lloc a la polèmica, i atendrem aquesta suposada agressió contra Catalunya en aquella guerra d’ara fa vuitanta anys, el missatge implícit de la qual, es vulgui o no, és que “Catalunya” va ser la víctima i “Espanya” la victimària. Una cosa contradictòria, malgrat tot, ja que tothom sap que una de les víctimes d’aquella guerra va ser una determinada idea i un determinat projecte d’Espanya, justament l’únic que podia fer possible l’existència d’una Catalunya amb autogovern i reconeixement de la seva llengua i altres elements de la seva realitat simbòlica i cultural. No obstant això, ningú acostuma a afirmar que la guerra va ser contra Espanya. Com a màxim s’accepta que va ser contra una determinada Espanya. Doncs bé, exactament això és el que va passar amb Catalunya. La guerra no es va fer contra ella sinó contra una (en realitat, diverses) de les seves plasmacions possibles.
El problema, em sembla, radica a atribuir a Catalunya “una identitat específica”, la qual cosa implica que altres possibles identitats catalanes no ho serien veritablement o ho serien de forma insuficient. ¿Compartien aquesta identitat els qui podien sentir-se representats per Francesc Cambó i els sectors populars llibertaris, socialistes i comunistes, que no només pretenien un canvi social de tipus revolucionari, sinó que incloïen entre els seus enemics una part —la burgesa, catòlica i conservadora— del catalanisme? Aquest catalanisme que va ajudar al triomf feixista, mentre la Catalunya popular, mestissa, de catalanoparlants i castellanoparlants, amb identitats diverses, i més preocupada per la terra, el treball i l’escola que per les banderes nacionals, era literalment massacrada en la guerra i en la postguerra. Com ho van ser les classes populars germanes de Granada, Badajoz, Valladolid o Astúries. Víctimes també, per cert, d’una brutal repressió cultural, encara que fos aplicada en la seva mateixa llengua.
Un dels elements definidors dels nacionalismes (és igual de quina bandera) és el seu entusiasme per la metonímia. La part pel tot: una determinada part de la població representa la nació sencera. I la identitat d’aquesta part (més gran o més petita, això no importa) és la que identifica el conjunt. Assumint aquesta perspectiva, la guerra va ser, efectivament, contra Catalunya.
Els qui creiem que un país no té una, sinó múltiples identitats, i que el conformen el conjunt de persones que l’habiten i les relacions econòmiques, polítiques, lingüístiques, culturals i sentimentals que s’estableixen entre elles i que responen a dinàmiques històriques que, moltes vegades, tenen arrels seculars, no acceptem que la part defineixi el tot. Ni fa vuitanta anys ni ara. Així, la guerra va ser contra una(s) determinada(s) Catalunya(s), com ho va ser contra una(s) determinada(s) Espanya(s). I va ser també la lluita entre formes alternatives i excloents d’entendre i estructurar Catalunya (Espanya) per part dels propis catalans (espanyols).
Afirmar que la guerra va ser contra Catalunya té un subtext evident, amb actualíssima lectura política: l’agressió va venir d’Espanya (també dotada d’una identitat específica?), amb l’ajuda d’alguns mals catalans, o catalans temporalment extraviats, però la immensa majoria dels catalans van estar al costat correcte i van formar entre les víctimes de l’Estat espanyol. No obstant això, la realitat històrica és obstinada. Centenars de milers de catalans van celebrar la victòria rebel i van viure durant el franquisme amb notable satisfacció perquè el règim proveïa el que ells esperaven. Sens dubte, a alguns els molestaven determinats aspectes culturals de la dictadura. Potser no eren exactament franquistes, però van ser feixistes de la mateixa forma que ho van ser molts alemanys a qui Hitler i la plebs nazi desagradaven, mentre el règim satisfeia les seves expectatives.
Francisco Morente és professor d’Història Contemporània a la UAB.
