L´eventual dimensió ontològica dels moviments de maig 68. Un esbós

Jordi Torrent

Nota prèvia

És altament probable que el present treball no s’ajusti a les normes acadèmiques convencionalment prefixades. Moltes de les afirmacions que s’hi fan tenen un caràcter temptatiu i reclamarien una ulterior discussió, on els interlocutors trobessin oportunitat de matisar-les, qüestionar-les o, simplement, refutar-les. L’absència d’aquesta possibilitat fragilitza considerablement la potencial utilitat (és un dir) d´un text destinat al debat més que no pas a cobrir necessitats administratives. D’altra banda, limitacions de tota mena (entre les quals destaco la meva modesta preparació i l’escàs temps disponible per a elaborar-lo) justifiquen qualsevol cautela inicial. En efecte, pot ben ser que el contingut del treball no satisfagui, ni de lluny, les expectatives suggerides pel títol que l’encapçala.

L’atenció gairebé preferent dispensada en tots els passos del text al Maig francès obeeix igualment a limitacions personals: es tracta de l’àrea sobre la qual disposo d’un coneixement menys fragmentari i insegur en relació a la finalitat del treball.

Sobre les interpretacions

Com és prou sabut, el conjunt d’esdeveniments aplegats sota la denominació genèrica “Maig del 68”, continua sent objecte, no tan sols de periòdiques reconstruccions historiogràfiques que n’enfasitzen diferentment la gènesi i el desplegament (vegi’s, per exemple, el recent estudi de Kristin Ross sobre el Maig francès), sinó objecte també de successives interpretacions, a vegades radicalment oposades entre si i, en no pocs dels casos, marcades per una visió tant esbiaixada com anacrònica, del tot inherent a la perspectiva presentista que sol dominar-les. Aquest fenomen de distorsió, amb independència dels colors polítics d’aquells que la practiquen, es fa especialment ostensible en les recurrents –rituals- commemoracions de Maig.

Pel que fa als esdeveniments que tingueren lloc a França, la disparitat interpretativa ja era ben constatable en les primeres anàlisis dels fets elaborades en calent pels sectors d’esquerra. No hi ha, en efecte, ponts d’enllaç -ni possibilitat de convergència- entre les coetànies interpretacions i valoracions que dels esdeveniments en fan, per exemple, els germans Cohn-Bendit (moviment llibertari), E.Mandel (trotskisme), G. Marchais (estalinisme reformat), G. Debord (situacionisme), A. Geismar (maoísme), etc. En l’àmbit de l’anàlisi sociològica que acompanya de manera paral·lela als esdeveniments, són igualment registrables punts de vista notòriament confrontats (A. Touraine, H. Lefèbvre…). Val a dir que tot aquest ventall interpretatiu anirà sedimentant les línies d’enfocament i de valoració posteriors, reactivades de manera suplementària en les successives commemoracions de Maig, d’altra banda poc avesades a proporcionar perspectives novedoses i apartades dels troncs interpretatius originaris.

Naturalment, també en l’àmbit de la dreta intel·lectual i política francesa es donaren a l’època, al marge del previsible i generalitzat acord de condemna, punts de vista poc coincidents. Cert que pel propòsit d’aquest treball no caldrà deturar-se massa en aquest punt. De fet, l’intent de clarificar la significació emancipatòria de Maig invocant, entre d’altres, els textos –intel·ligents- de Raymond Aron o els –barroers- d’Alain de Benoist em semblaria d’una incongruència anàloga a l’intent de capir, per exagerat exemple, el sentit polític i social de la Revolució Francesa a partir dels escrits de Joseph de Maistre o Louis de Bonald. Per raons connexes, resultaria força balder contemplar Maig sota la llum i les ombres que hi projecten en l’actualitat alguns dels seus suposats protagonistes, reconvertits en estrelles mediàtiques del liberal-llibertarisme al servei de la neo-Restauració: A. Glucksmann, B. Kouchner, Lévi, S. July et minoresque alii.

Més interès pot tenir constatar que, com ha estat assenyalat en relació a les d´esquerra, determinades línies d’argumentació dretanes sorgides a l´escalf dels esdeveniments perviuran més o menys actives i estaran ben presents en les reflexions actuals a l’entorn de Maig, per bé que a vegades addicionades amb la recuperació apologètica d’alguns teòrics clàssics del liberalisme (B. Constant, A. de Tocqueville…), resituats en el cor mateix d’una reflexió sobre la democràcia, reflexió mediatitzada fortament per l’experiència de Maig. Destaquen en aquesta direcció, les aportacions de P. Manent, M. Gauchet i, des d’una òptica molt més enriquidora, C. Lefort.

Sobre la qüestió

Al meu entendre, una de les qüestions primordials plantejades tant per l’orientació com pel contingut efectiu de l’acció política, social i cultural desplegada pels moviments dels seixanta, considerats ara en el seu conjunt i fent abstracció d’especificitats locals, pot ser formulada en termes apropats a una interrogació filosòfico-política. Sintèticament: es pot discernir en l’acció i el pensament d’aquests moviments el sorgiment d’un nou eidos, d’una nova forma/essència social, relativament inèdita i adreçada, almenys de manera intencional, a fer sorgir –a fer “ser”-possibilitats i determinacions alternatives d’existència humana?

L’anterior pregunta pressuposa situar-se en una perspectiva concreta fora de la qual a penes té sentit. Quina perspectiva? La que afavoreix o possibilita concebre la transformació de la societat a partir de la irrupció en un escenari determinat (plurals en el decurs del 68) d’un col·lectiu anònim disposat a qüestionar i/o enderrocar les formes de domini capitalista i substituir-les per una auto-institució explícita global. Cal afegir que l’acció d’aquest col·lectiu presenta en moltes ocasions un caràcter espontani que deixa en suspens les lleis de la causalitat, tot generant (creant) un conjunt de significacions integrable en una unitat social-històrica (per definició inacabable) d’auto-institució/autogovernament. Aquesta unitat té els primers gèrmens en la ruptura encetada pels grecs antics, que donarà lloc a la creació de la polis democràtica, tot dotant fins i tot de nova significació realitats pertanyents al món que els ha precedit.

Amb independència de febleses, de limitacions de tota mena, de reculades i de topades finals amb l’atzucac i la derrota, i per poc disposat que s’estigui a passar per alt sornegueries i trivialitats empíriques, resulta relativament fàcil constatar en les aspiracions i continguts efectius de la praxis dels moviments del seixanta, dels quals Maig n’esdevé epítome, l’emergència d’una voluntat d’autonomia (d’autogovernament) que malda per obrir vies orientades tant a la demolició del vell món com a la creació simultània d’un nou imaginari de relacions, necessitats i significacions socials, assentat en l’antiautoritarisme i l’antijerarquia, en l’autogestió generalitzada (és a dir, no tan sols dins les fàbriques), en l’expulsió de la centralitat de l´economia i el productivisme, i en la de la correlativa presumpció cartesiana –compartida per liberals i marxistes- que fa de l’home “amo i senyor de la natura”, en l’enfortiment i extensió d’un sentiment de fraternitat solidària, expressada en formes inèdites d’inter-relació, en el reconeixement de personalitat específica a dones, joves i minories sexuals, etc.

Del conjunt d’aquestes aspiracions deriva, doncs, una dinàmica adreçada a l’establiment d´una societat autònoma, és a dir, a la concreció d’un nou eidos -d’un “mode de ser”- alliberat de les constriccions a què sotmet individu i societat la naturalesa profundament heterònoma del capitalisme. Com a expressió d’aquest eidos, els moviments de Maig poden ser considerats, almenys a parer meu, part significativa del projecte d´autonomia, alhora que també part legítima de la unitat social-històrica esmentada anteriorment, de la seqüència proteica de la qual cal destacar-ne altres experiències fonamentals i de més volada històrica: la Comuna de París (1871), la creació de soviets a Rússia (1905, 1917-1921), la Revolució Espanyola (1936-1937) i la Revolució Húngara (1956). Com assenyala C. Castoriadis a propòsit d’aquesta darrera, el desplagament fragmentari i de curta durada en el temps d’aquestes experiències no hauria d’impedir a tots aquells que s’identifiquen amb el projecte d’emancipació considerar-les infinitament més rellevants que tres mil anys d’història egípcia.

Les interpretacions i la qüestió

Amb la prudència exigida per un coneixement molt deficitari de l’imponent gavadal bibliogràfic sobre el Maig francès, gosaria afirmar tanmateix que la qüestió eidètica ha romàs massivament preterida -quan no soterrada- per l’anàlisi i la interpretació decatandament polítiques formulades des dels sectors d´esquerra esmentats a l’inici del present treball. Emergeix només en contades ocasions (germans Cohn-Bendit, Debord, Castoriadis, Lefebvre, Lefort…Vesllums en Sartre) i, val la pena assenyalar-ho de manera incidental, no precisament de la mà d´aquells autors que presumiblement haurien hagut de mostrar-hi més interès i que, de manera força irònica, la ignorància, la moda (i el comerç editorial parisí d´exportació) han aconseguit atribuir-los el paper de mítics inspiradors intel·lectuals de la revolta. Contràriament a la llegenda pastada després de Maig, M. Foucault, J. Lacan, R. Barthes, J. Darrida, L. Althusser i altres intel·lectuals situats en l´estela estructuralista (Lévi-Strauss va manifestar d´immediat la seva repugnància davant els esdeviments), post-estructuralista o post-modernista, van tenir una relació remota, per no dir nul·la en alguns casos, en la preparació “teòrica” dels fets, així com una participació molt minsa en el seu desenvolupament.

La dimensió ontològica dels moviments de Maig, expressada mitjançant el sorgiment de noves formes d’auto-institució social destinades a materialitzar una societat autònoma, lliure i igualitària (gros pleonasme triàdic), ha quedat en gran part ofegada per la història posterior al 68. Però malgrat la desfeta –parcial o total segons els gustos-, no hi ha dubte que la proteica capacitat de destrucció/creació desplegada en el decurs de la dècada va obrir horitzons alternatius simplement inimaginables poc temps abans. Aquests horitzons, penso, continuen interpel·lant-nos amb creixent urgència en el si d´una tradició per a la qual el projecte d’emancipació és també il·limitada interrogació filosòfica i política.

Barcelona, Juliol, 2008

Nota bibliogràfica

La inspiració més vistent en l’elecció del tema d’aquest treball, i que guia també el propòsit del seu contingut, procedeix de les aportacions filosòfico-polítiques del pensador greco-francès Cornelius Castoriadis. Heus aquí la referència bibliogràfica -sense cap criteri preferent d’ordenació- d’alguns dels autors i textos relacionats amb el text.

• Kristin Ross: Mai 68 et ses vies ultériueres. Éditions Complexe, Bruxelles, 2005 (hi ha traducció espanyola)

 

• Cornelius Castoriadis: «Les mouvements des annés soixante» a: La montée de l´insignifiance. Éditions du Seuil, Paris, 1996 (hi ha traducció espanyola)

 

• Cornelius Castoriadis: “La source hongroise”, a Le contenu du socialisme, Union Générale d´Editions, Paris, 1979.

 

• Gabriel i Daniel Cohn-Bendit: El izquierdismo, remedio a la enfermedad senil del comunismo. Editora Americana, México, 1969

 

• Serge Audier: La pensée anti-68. Essai sur les origines d´une restauration intellectuelle. Ëditions La Découverte, París, 2008.

 

• International Situationniste, 1958-1969, Ëditions Champ Libre, Paris, 1975

 

• Daniel Lindenberg: Choses vues. Une éducation politique autour de 68. Bartillat, Paris, 2008

 

• Josep Mª Vidal Villa: Mayo 68, Editorial Bruguera, Barcelona, 1978

 

• Roger Martelli: Mai 68, Messidor-Editios Sociales, Paris, 1988

 

• Jean-Paul Sartre: Situations VIII. Alrededor del 68, Editorial Losada, BBAA, 1973

 

• Luc Ferry et Alain Renaut: 68-86, Itinéraires de l´individu, Editions Gallimard, Paris, 1987.

 

• Claude Lefort: «Relecture (1988)», a E. Morin, C. Lefort, C. Castoriadis: La brèche, suvi de Vintgt ans après, Complexe, Bruxelles, 1988

 

• H. Lefebvre: De l´État, 4, Les Contradictions de l´Etat moderne, Union Générale d´Editions, Paris 1978

 

• H. Lefebvre: Tiempos equívocos, Editorial Kairós, Barcelona, 1976