Un punto de encuentro para las alternativas sociales

Repressió i corporativisme: Actituds de la patronal catalana davant Madrid (1919-1923)

Soledad Bengoechea

Al llarg dels anys, la patronal catalana fracassà en l’intent d’esdevenir classe hegemònica estatal. Jugà el paper d’apropar-se o allunyar-se de Madrid, segons les circumstàncies. Sovint demanà ajut al poder central per a solucionar els ‘problemes socials’ interns, d’ordre públic, derivats del procés d’industrialització que es produïa a Catalunya. Els industrials van voler incidir en la presa de decisions polítiques dins de l’ària econòmica social. Discutien el protagonisme dels polítics, el seu paper hegemònic en els organismes d’on dimanaven les línies mestres del poder. Però es veia obligada a mantenir bones relacions amb ells. Considerava que si l’estat espanyol (i el seu mercat) no es desenvolupava era perquè la industrial i pròspera perifèria no participava en les directrius del poder central, ocupades pels ‘professionals de la política’, no per homes lligats a la producció. L’augment de la malfiança en la capacitat representativa dels polítics i la sensació d’estar mancats d’aquesta representativitat en la cúpula del poder portà els industrials i comerciants a organitzar-se ells mateixos, i a sol·licitar noves vies de representació política autònomes, al marge dels partits i de la classe política ‘professional’. Sembla doncs una fal·làcia el pretès apoliticisme de les patronals durant aquest període. En tot cas es consideraren antipolítiques, però no foren apolítiques, sinó que tractaren de sostreure al Parlament decisions polítiques relatives a temes econòmics o socials.

Aquest article gira a l’entorn de les mesures que la patronal catalana sol·licitava a Madrid quan la ‘qüestió social’ es radicalitzava. Repressió i corporativisme foren les demandes que en 1923 portaren al poder a Primo de Rivera. Més tard, els sindicats verticals prengueren la forma corporativa que ja s’havia dibuixat a la industriosa Catalunya.

L’aposta per la repressió

Des de la nostra perspectiva, potser hem perdut la consciència de fins a quin punt fa un segle les fronteres entre classes eren clares i la conflictivitat social dura. A Barcelona, davant la radicalització del moviment obrer en el context de la vaga de la Canadenca -hivern i primavera de 1919-, la patronal es va mobilitzar per a garantir la seva supervivència com a classe. Llavors, una Federació Patronal de Barcelona, liderada per empresaris de la construcció, es va fer amb el “poder patronal”. Però aconseguir l’articulació dels empresaris no volia dir garantir la pau social. Per això, en un segon pas, la patronal va cercar la complicitat del Capità General de Catalunya, Joaquín Milans del Bosh (avi del tinent general colpista del 23F). Per a portar a terme una repressió eficaç, aquest personatge comptava amb l’exèrcit i la burgesia enrolada en el Sometent Armat. Junts, actuant en el carrer colze a colze, aconseguiren enderrocar el govern del liberal comte de Romanones davant l’amenaça sempre latent d’un cop d’estat.

Mesos després, a la tardor, amb la finalitat d’enderrocar un nou govern que s’estimava “no convenia al pueblo” -perquè suposadament no reprimia amb fermança i no decretava una mesura de caràcter autoritari, la sindicació obligatòria i única per a patrons i obrers -, la patronal impulsà un Segon Congrés Patronal Espanyol. Empresaris de tot Espanya foren convidats a acudir a Barcelona. Allí es decretà un locaut que abastà del 3 al 30 de novembre 1919 –parcial- i de l’1 de desembre al 26 de gener de 1920 total. Es va intentar fer-ho extensible, primer a Catalunya i després a tot Espanya, però la patronal espanyola no va respondre a la crida.

Durant aquelles setmanes, la patronal es va autoorganitzar i va establir una conjunció amb l’exèrcit i les forces repressives locals, actuant en el carrer amb els elements militars i els personatges de la vida social i econòmica catalana, sense distinció de colors polítics, enrolats de nou en el Sometent. Junts van reprimir durament qualsevol aldarull al carrer, alhora que sumien en la indigència a una bona part de la classe obrera barcelonesa.

La documentació ens mostra que més enllà de les forces conservadores fou el conjunt de les elits socials el que es va mobilitzar durant el locaut. La cohesió de les classes dirigents va ser una altra de les característiques –a més de l’ús coordinat del poder patronal a través del locaut- que suggereix la formació d’una coalició de sectors de les classes dirigents al voltant d’una aposta autoritària, similar o al menys precursora, tot i que pel moment només manifestant-se amb força a Catalunya, de la coalició antiliberal que es va anant forjant fins el cop militar de setembre de 1923 i, en certa manera, fins el juliol de 1936. Les associacions artístiques i recreatives, la mateixa Acadèmia de Jurisprudència i Legislación, totes van tenir un paper destacat, i àdhuc el rector de la Universitat de Barcelona i la jerarquia eclesiàstica (el bisbe) donaren el seu suport. Igualment li oferiren llur recolzament: grups d’obrers catòlics i altres treballadors que els patrons anomenaven addictes. Per la patronal, els enemics estaven ben perfilats: la CNT i la democràcia liberal que la tolerava. Igualment, cal destacar la participació del conjunt de les forces polítiques (només alguns republicans van denunciar la situació que es vivia a Barcelona). El desacord de membres de la Lliga Regionalista i els d’un partit monàrquic com la Unió Monàrquica Nacional es van difuminar. Delegats d’ambdós grups polítics qüestionaren obertament el sistema liberal de partits, un sistema del quals ells eren protagonistes.

Durant el locaut, les posicions, tant dels anarcosindicalistes com d’alguns dirigents patronals, es van radicalitzar fins a assolir uns extrems insòlits. Dins la CNT triomfaren les postures més intransigents, les que negaven qualsevol negociació amb la patronal. Entre els empresaris, tot i que com dèiem les propostes eren heterogènies, a poc a poc també van anar guanyat punts les solucions més dures, aquelles que posaven l’accent en la repressió. D’altra banda, els empresaris que no volien secundar el paro eren durament castigats per la Federació Patronal: se’ls obligava a pagar 5.000, 50.000, i inclús 100.000 pessetes de multa. I és que els patrons van utilitzar a fons la pràctica de la mobilització en tots els àmbits on aquesta pràctica va ser possible, i, almenys de manera immediata, van aconseguir que el govern il.legalitzés els anarcosindicalistes. La supressió del sindicalisme, com un resultat del locaut, va permetre a la patronal negociar el contracte de treball individualment –d’un a un- amb els seus obrers, uns contractes de treball que havia estipulat que fossin “d’un dia solar”.

El febrer de 1920, Milans del Bosch era destituït del seu càrrec. Davant de la marxa del fins llavors capità general, la patronal va cercar un governador civil que actués conforme al seu mandat. Els ulls de les classes econòmicament dirigents es van tornar cap al governador militar, el general Martínez Anido. Impulsat per aquestes classes, Anido va ser anomenat governador civil. Un autor coetani, Francisco Madrid, senyalava que l’arribada del nou governador va fer que “las clases burguesas de Cataluña empezaron a desfilar por la vieja Aduana. Ya tenían un Gobernador civil que iba a dar la batalla; ya estaba en la gobernación de la provincia un gobernador civil dispuesto a acabar con el terrorismo barcelonés”. Anido arribava al seu càrrec amb la condició explícita de poder exercir el seu comandament amb total autonomia. El general tenia fama de “duro”, adquirida en les guerres de Filipinas i nord d’Àfrica. El primer dia que va prendre possessió del càrrec exclamà amb una frase que li va fer famós a Barcelona: “He estado en Cuba y en Filipinas. Tendría que estar en África. El Gobierno me envía a Barcelona y obraré como si estuviese en campanya”. Aviat demostraria que no frustraria les esperances de la burgesia. Els foscos i diferents elements de defensa patronal fins aleshores utilitzats –policia, militars, sometents, confidents de la policia, policies paral·leles, etc.– i els anomenats sindicats grocs, els “Sindicats Lliures”- van poder comptar amb una unitat d’impuls i procediments, sobretot perquè com a cap superior de policia estava el temut pels obrers general Miguel Arlegui.

De seguida que va prendre el comandament, els empresaris començaren a mostra.-li la seva adhesió. El vuit de novembre de 1920, una representació de la Federació Patronal, ubicada permanentment a Madrid des de mitjans d’aquell any, visitava al president del govern, Eduardo Dato, per tal de agrair-li l’anomenament d’Anido.

Disposat a posar fi, com fos, els conflictes, Anido establia de nou la censura de premsa i es produïen detencions entre homes destacats en la defensa dels obrers. Es van arrestar i portar al castell de La Mola, a Maó, l’advocat laboralista Lluís Companys, al dirigent confederal Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, i a senyalats sindicalistes, com el president del Sindicat Únic de metal·lúrgics.

El clima social que es vivia a Barcelona, amb continues detencions de sindicalistes, portaren els socialistes a intervenir en el Parlament. El 7 de febrer de 1921, Julián Besteiro va fer una interpel·lació sobre la responsabilitat del govern en la política d’Anido. En defensa del diputat van intervenir els republicans catalans Rafael Guerra del Río, Emiliano Iglesias i Lluís Companys –ja en llibertat -. També van intervenir els lliberals: no estaven d’acord amb el sistema emprat a Barcelona, però no posarien traves a la gestió del governador. El més destacable, però va ser la interpel·lació de Francesc Cambó. En nom de la Lliga Regionalista, declarà que, a la ciutat comtal, no podia portar-se a terme una política diferent a la de Martínez Anido “aplaudida por la mayoría de Barcelona”.

En senyal de desgreuge pel debat parlamentari, un nodrit grup de representants de las Corporaciones Económicas y Sociales visitaren a Anido. Després, temorosos de que el debat conduís el governador a presentar la dimissió, fins a la tardor de 1921 portaren a terme continues mostres d’adhesió al general.

El debat no influí en la decisió d’Anido de continuar en el càrrec. A principis d’agost de 1922, però, un altre tema va fer trontollar l’ànim del governador. La Diputació començà a qüestionar-se la seva actuació i així ho va fer saber al govern central. La queixa molestà a Anido, de tal manera que presentà la dimissió, però al dia següent corregí la mesura.

De nou, la noticia de que Anido s’havia plantejat la dimissió causà una gran por entre la patronal catalana. Des del Foment del Treball Nacional es va començar una campanya de recolzament al governador. L’operació va prendre forma d’un homenatge, portat a terme per una gran majoria d’empresaris i comerciants barcelonins. Durant l’acte, el president del Foment, l’industrial Domènec Sert, va dir:

“Excmo. Sr. Las entidades Económicas de Barcelona aquí representadas se honran en testimoniar, una vez más, sus sentimientos de simpatía y adhesión y en rogarle con todo encarecimiento y ahinco que les inspira su patriotismo y su amor a la ciudad que continue al frente del cargo que con tanta extraordinaria ejemplaridad y con el beneplácito general viene desempeñando (…)”.

El 24 d’octubre Barcelona es va aixecar amb la sorpresa d’un suposat atemptat contra Anido i Arlegui. Aquesta hipotètica agressió fou la causa de que es portaren a terme nombroses detencions i de repetir-se fins la sacietat l’anomenada “llei de Fugues”, establerta per Anido a principis de 1921 (pràctica consistent en simular la fugida d’un detingut per a poder disparar-li), a conseqüència de la qual aviat caigueren nou sindicalistes. Aquesta resposta era la inspiradora d’un complot, ordit per Anido i Arlegui. La decisió provocà de nou la mobilització patronal en Catalunya, que envià cartes i missatges d’agraïment al governador civil.

Forçat pel govern, que temia que l’actuació d’Anido provoqués un moviment insurreccional que podia encomanar-se a la resta d’Espanya, a principis d’abril el governador civil dimitia. Li va succeir Francisco Barber, que arribava amb una actitud negociadora.

La marxa d’Anido significava que l’únic delegat del poder central que en els últims temps servia d’una forma eficaç els interessos de la patronal deixava el càrrec. Després d’ell passaren per governació homes com Raventós o Barber, però no tenien el tarannà “duro” del general; inclús en algun moment van ser acusats d’estar a les ordres del sindicat obrer. En aquest vuit de poder és on s’observa l’apropament de la patronal al capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, marquès d’Estella. A partir del moment en que Anido deixava de ser el “salvador” de la patronal aquesta va tornar les seves mirades a l’exèrcit. Un exèrcit al que no molestava les mostres de simpatia dels empresaris perquè estaven indignats per les investigacions de les responsabilitats del desastre d’Annual al Marroc. Aquesta malfiança davant els polítics era un element comú que unia també l’exèrcit amb les forces econòmicament dominants. Ambdós sectors socials, en general, sentien un profund menyspreu envers la classe política i denunciaven que estaven governats per advocats u home de professions similars, no tècniques, per tant, amb uns interessos i coneixements molt allunyats dels que afectaven a la classe industrial o comercial.

Durant la primavera de 1923 esclataren diversos conflictes. El més important fou el d’una vaga en el sector del transport. La CNT aconseguí mantenir-la, malgrat estar molt afeblida després de la repressió d’Anido. L’actuació del govern en aquella conjuntura, mantenint-se al marge de les peticions dels empresaris, els va decebre de nou i els va emprenyar a jugar les cartes que li mancaven per arriscar. Fou de nou l’actitud d’un govern considerat feble la que portà a la patronal a iniciar de nou un procés d’autoorganització dels seus membres, primer local i després en tot l’àmbit estatal. En el fragor de la lluita de classes i en l’intent de l’empresariat d’aixafar la resistència obrera en la última etapa de la Restauració, es va pressionar de tal manera al govern que aquest va tenir d’intervenir, donant màniga ampla a Primo per a que portés a terme una dura repressió.

A mesura que les bones relacions entre la patronal i l’exèrcit es feien més estretes l’abisme entre aquell tàndem i el govern apareixia com insalvable. Va ser aleshores quan la patronal va voler situar una altra peça en aquell escenari: Alfonso XIII. Tractà també d’organitzar la patronal espanyola per a presentar un eix comú davant de Primo i davant del rei. Els representats de seixanta corporacions catalanes elaboraren un document que enviaren al monarca:

“No nos negueis, Señor, vuestra intervención soberana en momentos tan angustiosos. De otra manera, la desesperación se apoderaría de nosotros, como de todos los barceloneses que necesitan el orden, la paz y la justicia para su vida y su trabajo”.

Tot sembla indicar que aquestes queixes foren decisives. Alfons XIII va fer acudir a Madrid al capità general i al governador civil de Barcelona. Més tard, el mateix Primo de Rivera reconegué que el viatge s’havia realitzat per a conspirar la preparació d’un cop d’estat. Quan el 23 de juny el futur dictador tornà a Barcelona l’estació de França estava abarrotada i fou aclamat con un heroi nacional.

Testimonis de l’època indiquen que la nit del 12 i 13 de setembre de 1923 Primo de Rivera la va passar en vetlla. L’acompanyaven dues figures rellevants del món polític, social i econòmic català: Juan Antoni Güell i López -segon comte de Güell, comte de Sant Pere de Ruiseñada i futur tercer marquès de Comillas- era un polític destacat de la Lliga Regionalista. El segon, Alfons Sala, -industrial, financer i polític -, havia fundat la Unió Monàrquica Nacional; ambdós eren directius del Foment del Treball Nacional. De matinada, se’ls unia Domènec Sert -segon comte de Sert i militant de la Lliga -, Jaume Cussó, Josep Milà i Camps, i Claudio López Bru (segon marquès de Comillas).

Immediatament que Primo de Rivera emetés el manifest al país, des de “El Trabajo Nacional”, òrgan del Foment del Treball Nacional, aquest manifestava:

“(…) sino que ahogados nuestro honesto sentir y nuestro derecho, en ese pestilente piélago de ruinas, de concupiscencia y de sarcasmo, venimos a purificarnos, a saciar nuestras almas en el rayo de luz esplendorosa que envuelve el programa de gobierno que V.E. pregona y que decisión inexcusable de la providencia, llega a coincidir, a identificar, a condensar magistralmente nuestro criterio Corporativo y nuestro intenso modo de sentir el programa patrio, aunando en síntesis maravillosa, nuestra ansia de regeneración tan hondamente sentida”.

La temptació corporativista

El corporativisme assajat a Espanya durant la Dictadura de Primo de Rivera no fou només el resultat d’un procés forjat com a resposta als corrents polítics en voga en alguns països d’Europa durant els anys vint. Va ser quelcom més complex que una pura còpia, una excusa retòrica o una mera translació mimètica de les noves formulacions doctrinals europees en ús. El corporativisme espanyol responia a una dinàmica pròpia, generada per les especials circumstàncies que es donaven al país. Això no obstant, el seu desenvolupament va córrer paral·lel al d’altres països europeus, com a conseqüència d’una sèrie de factors que el van fer aflorar i confluir en el temps quan en uns quants d’aquests països les propostes corporatives sorgiren com alternatives al sistema liberal parlamentari. La localització d’aquests enunciats es produí en diferents llocs geogràfics que presentaven una dinàmica política i social semblant, el punt de la qual convergia en el desig d’integrar i organitzar un sector de la societat que havia après a mobilitzar-se i comportava, per tant, un perill potenciat de desordre. En definitiva, sense fer gaires matitzacions, pot dir-se que el corporativisme espanyol fou la resposta doctrinal d’un gran nombre d’intel·lectuals lligats a la defensa de l’ordre social, especialment influïts pel krausisme i el catolicisme social, a la problemàtica obrera presentada des de finals del segle anterior i radicalitzada durant els anys de la I Guerra Mundial. Amb el corporativisme implantat per la Dictadura de Primo de Rivera, amb arbitratge obligatori i intervenció estatal, es prioritzà la línia reformista, defensada pel català Eduard Aunós, ministre de Treball en la Dictadura, sobre la repressiva, el portaveu principal de la qual, Martínez Anido, fou anomenat successivament per Primo de Rivera director general de seguretat i ministre de la Governació.

Les diferències que presentaven els plantejaments dels publicistes corporativistes catalans van perviure al llarg dels anys i, a mesura que la situació social es radicalitzava, fins i tot es van fer més evidents. En la conjuntura de finals de 1918 i principis de 1919 i partint d’una inqüestionable realitat sindical, es van arribar a proposar dos models corporatius diferents: l’un es basava en la constitució de sindicats horitzontals, d’afiliació obligatòria, constituïts per patrons i obrers per separat. La unió d’aquests dos elements es faria en el vèrtex d’aquests sindicats, mitjançant unes cambres de treball que farien la funció de coordinar-los. El segon model s’assentava en unes corporacions –o gremis -, que ja no estarien unides pel vèrtex, sinó per branques de producció de les entitats i dels individus que formaven les esmentades branques.

Des que a l’estiu de 1918 la CNT es va constituir en Sindicat Únic el nombre dels seus afiliats van augmentar considerablement. Com a resposta, la patronal catalana també es mobilitzava, i a finals de 1918 la Federació Patronal de Barcelona anava prenent un gran pes. Paradoxalment, tots dos sindicats s’havien constituït per rams d’indústria i ambdós defensaven l’acció directa en la negociació del contracte de treball i rebutjaven la intervenció estatal en les qüestions laborals; el triomf del sindicalisme a Barcelona, tant obrer com patronal, ja era evident. Aquesta constatació feia plausible, doncs, que qualsevol projecte d’ordenació del món del treball hagués de passar per aquest fes sindical. Llavors, des de la Cambra d’Indústria de Barcelona es feia un prec a la Mancomunitat de Catalunya: se li demanava que quan estigués aprovat l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya, llavors en discussió, decretés la sindicació professional obligatòria i única per a patrons i obrers. Tanmateix, poc després esclatava la vaga de La Canadenca i la campanya pro Estatut es tallava en sec. Pragmàticament, la Cambra feia ara la mateixa petició al president del govern central, Romanones. Mentrestant, la Federació Patronal, fent política “de carrer”, animava els patrons a secundar la consigna de demanar a Madrid l’establiment de la sindicació forçosa. Per coordinar aquests sindicats, la Cambra també demanava la creació d’una o d’unes quantes cambres del treball, que serien constituïdes per representants d’aquests sindicats obligatoris, el president i el vice-president de les quals serien nomenats pel Govern.

Per què la patronal catalana es decantava per aquesta via corporativa? És palès que es pensava que a curt termini la sindicació obligatòria portaria implícita, primer, la total sindicació patronal, fet que era molt difícil –pràcticament impossible- d’aconseguir sense coaccions i, segon, la liquidació de l’autonomia organitzativa de la classe obrera que en Catalunya estava objectivada per la CNT. Aquesta qüestió, l’eradicació del sindicat anarcosindicalista, aconseguida a través de negar representativitat als dirigents sindicals més destacats, era el punt clau que en aquests moments de veritable inquietud la patronal havia de resoldre. Des del Foment es plantejava al govern els fets consumats: “[…] la misión del Fomento debería ser la de apoyar dicha sindicación [la forzosa] […], pudiendo constituir las actuales Agrupaciones la base de las Asociaciones forzosas [per als patrons] […]. Ello traerá automáticamente la disolución de los actuales sindicatos (…)”.

Durant aquella primavera de 1919 la negativa de Romanones al projecte de sindicació forçosa augmentava la malfiança de la patronal catalana envers el govern. Llavors, perdudes l’esperances d’una autonomia, alguns sectors de la patronal catalana varen cercar de nou solucions als problemes socials dins la mateixa Catalunya, remarcant l’especificitat del cas català. Així és com es va arribar a prendre la decisió de plantejar al govern que atorgués la facultat de dotar el món industrial català d’una organització especial corporativa. Com ho havia fet abans, després de la vaga general de 1902, les formulacions les feia l’industrial i polític de la Lliga Lluís Ferrer-Vidal, com a president de la Cambra Industrial. Ferrer-Vidal defensava que la única forma d’assolir la pau era trobar solucions que poguessin “encauzar por senderos de armonía y concordia los problemas de índole social”. Volent atorgar als seus arguments una justificació doctrinal, apuntava que ja Torras i Bages i Prat de la Riba, apel·lant la tradició gremial catalana, havien fet formulacions d’aquest tipus des de finals del dinou. Com llavors, Ferrer-Vidal es queixava que des de Madrid no es tenia en compte “la tradición del pensamiento catalán referente a la organización del trabajo”, i apuntava que aquesta tradició s’hauria de plasmar en una Corporación Gremial. Però, a diferència de 1902, la proposta ara partia de la premissa que el sindicalisme era un fet plausible, que no es podia oblidar, i que els líders cenetistes no deixaven de proclamar que “El Sindicato Único [la CNT] es la garantía del futuro régimen social”. Per tant, es demanava un projecte d’estructura social nova, amb sindicació obligatòria; en definitiva un projecte emmarcat dins la realitat sindical.

Però, de quina realitat sindical? Davant del fracàs dels sindicats catòlics i de l’auge de la CNT, molts sectors de les classes dirigents veien en la sindicació paral·lela –de patrons i obrers per separat- unes veritables eines de lluita, en lloc de mitjans de pacificació. Justificaven aquest rebuig imputant aquests tipus de sindicats el fet de ser aliens a la naturalesa del treball industrial, la qual consideraven que era composta pel treball de l’obrer, del patró i del capital acumulat. Segons aquesta premissa, si aquesta naturalesa del treball era una unitat composta, no hauria de disgregar-se; per tant, era necessari que els seus components estiguessin units en un organisme que els garantí aquesta unitat. A partir d’aquesta argumentació és com s’arribava a plantejar la necessitat de crear organismes integradors, que serien els gremis (els gremis moderns), o corporacions; és a dir sindicats verticals on estarien units, dins la professió mateixa, tots els elements productius d’aquella mateixa producció. En aquest organigrama, les corporacions es formarien a partir dels sindicats professionals obligatoris de patrons i obrers, constituïts per rams d’Indústria. Per tant la proposta establia la necessitat que inicialment el capital i el treball estiguessin sindicats, ja que aquestes associacions serien el nucli del règim corporatiu. Però, a diferència del model corporatiu que hem vist abans, basat en la constitució d’associacions professionals horitzontals, en aquest altra model el sindicalisme ja no tindria vigència, només es considerava com un pas previ per a l’establiment de les corporacions “Sindicalismo, no. Sindicación, sí”, aquest era el lema. És a dir, que els sindicats formats per rams de producció desembocarien en gremis o corporacions. La il·lusió era aconseguir que, dins la corporació, amos i obrers fossin idèntics quant a professió i que ambdós passessin a tenir la categoria de “productors”; suposadament així conclouria la lluita de classes.

Poc després de liquidada la Dictadura de Primo de Rivera des de la Revista Social, l’òrgan més important del catolicisme social català, el seu director, Antonio Aunós, germà d’Eduard, s’insistia: “[Pues hay que tener en cuenta que el sindicato, tanto patronal como obrero, representa a las dos partes en pugna dentro del contrato de trabajo, y entendemos que en la práctica la coordinación de los intereses opuestos de Capital y Trabajo ha de encontrarse más fácilmente en un órgano mixto. La Corporación es la representación integral de las fuerzas productoras y por consiguiente significa una superación del sindicato profesional”. Així, el 1930, Antonio Aunós, feia els mateixos plantejaments que anys enrere, el 1919, Lluís Ferrer-Vidal havia proposat des de la Cambra d’Indústria, defensant que el contracte col·lectiu de treball es dirimís en el si del gremi o corporació, no en organismes paritaris a través de representants sindicals.

Per a concloure

En les pàgines anteriors s’ha postat en relleu que l’aposta corporativa va tenir uns orígens endògens, que va sorgir del propi context català i espanyol i no de la imitació de fórmules importades d’altres experiències. A través d’aquest corporativisme, es pretenia enquadrar i organitzar de manera jeràrquica a la societat sencera per a posar fi a la lluita de classes i a la resistència obrera i augmentar l’eficàcia capitalista, en definitiva, el somni feixista. No es tractava simplement d’enderrocar a la classe obrera sinó de reorganitzar a la societat sobre altres pautes diferents del parlamentarisme lliberal de l’època – per mes defectuós que aquest fos- i per la necessitat d’integrar de manera definitiva a la classe obrera, truncant les seves organitzacions independents del poder patronal, com era la CNT.

En molts aspectes, l’actitud de l’empresariat català enrolat en la Federació Patronal de Barcelona recorda al de l’empresariat italià –agrupat en la COFINDUSTRIA- en vespres de l’arribada de Mussolini al poder el 1922. Actuaren de la mateixa manera. La diferència és que en Catalunya i en Espanya es van aliar directament amb l’exèrcit, ja que encara no existia una organització política de masses com l’existent a Itàlia. Però el tipus de propostes i el paper que s’autoarogaren en l’organització de l’Estat, de caràcter clarament antidemocràtic, fou similar.

El corporativisme instaurat per Primo de Rivera va tenir contactes amb el corporativisme italià, i, si prestem atenció a la cronologia, la consagració en Itàlia del corporativisme va tenir d’esperar a la consolidació de la dictadura de Mussolini. En octubre de 1925 es va signar el Pacto del Palacio Vidoni entre la CONFINDUSTRIA i els sindicats feixistes i el 1926 es va crear el Ministeri de les Corporacions, per tant el desenvolupament de propostes corporatives en un i altre país va discórrer en paral·lel, el qual significava que la patronal catalana no li anava a la saga.

Amb aquest panorama que acabem de descriure no resulta estrany que, anys després, just quan el 1940 (un any després de finalitzada la Guerra Civil espanyola) es va crear l’Organización Sindical Espanyola, Antonio Aunós es mostrés entusiasmat: “La Corporación de Trabajo es capaz de resolver problemas sociales desde el punto de vista técnico y de política social, pero deja en pie la existencia de aspiraciones de los factores de la producción que son los que intervienen en el Contrato de Trabajo. La aspereza se suaviza con la Corporación, pero como es necesaria la existencia de sindicatos patronales y obreros nos encontramos con la posibilidad de que entre esos organismos surjan nuevas luchas. Es preciso ir más lejos, encontrar una fórmula renovadora que más que resolver el problema social lo haga inexistente. A esa necesidad responden los Sindicatos Verticales”.

Las reflexiones anteriors estan extretes del llibre de l’autora: Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *