Una mirada parcialment objectiva de la precarietat

 En quant, a la contractació,  aquest darrer any s’han registrat un total de 2.085.387 contractes laborals a Catalunya, 273.405 dels quals són indefinits (13,1 %) i 1.811.982, temporals (86,9 %). En comparació amb l’any anterior, el nombre de contractes registrats ha disminuït un 2 % en termes relatius, fet que ha afectat tant els contractes indefinits com els temporals, amb un descens del 5,9 % i de l’1,4 %, respectivament.         

A Catalunya, en l’any 2003, el 86,9%  dels nous contractes varen ser temporals. Això s’acompanya en que hi ha hagut unes 14.000 persones que, en un any, han sumat més d’onze contractes. Aquests han estat alguns a través d’ETT’s, però d’altres han estat en la mateixa empresa, on el treballador/treballadora ha encadenat  aquests contractes, amb el que estem davant d’un clar frau. L’acomiadament, pràcticament lliure, s’enforteix aquesta situació en que els treballadors són, com sempre, els qui han d’arriscar tot per defensar el seu lloc de treball.

El panorama no es massa optimista, ja que des de l’any 2000, el volum de la contractació registrada a Catalunya ha descendit gradualment, amb una pèrdua de 156.596 contractes menys en un període de tres anys. El nombre de contractes indefinits i temporals disminueix a partir de l’any 2001 en nombres absoluts, tot i que incrementa, aquest últim, percentualment el nombre total de contractes. Una nota important, és el fet que la petita empresa és la que té més contractes indefinits.      

Al conjunt de l’Estat, el nombre de contractes registrats l’any 2003 es xifra en 14.668.063, dels quals 1.269.768 són indefinits (8,7 %), i 13.398.295, temporals (91,3 %). El nombre de contractes registrats experimenta un creixement del 3,5 %, tot i la davallada, però, de 13.192 contractes indefinits (-1 %); La contractació temporal, per contra, experimenta un increment de 502.007 contractes (3,9 %) en relació amb l’any 2002 .

Un intent de completar una mirada

…I jo afirmo que la realitat no té sentit si no tenen sentit també l’experiència del treball manual, de la sexualitat, de la reproducció, del treball de cura als altri.

Luisa Muraro ( [1] )

A tenor de les dades que hem vist en les taules annexes, una cosa se’ns fa palesa: són incompletes. No per que no hi sigui tota la Memòria del CTESC, sinó pels criteris que les dirigeixen. Es fa necessària una nova manera d’analitzar el treball, que superi la diferenciació entre sectors que funcionen sobre relacions de producció distintes: el capitalista i el domèstic, que han vingut funcionant i que explica el trasvàs de recursos del sector domèstic al capitalista, a través del cost de la mà d’obra.  El treball domèstic cobriria gran part del treball no pagat. Aquesta definició consideraria que la dona està explotada pel capitalista i per això forma part de la classe obrera. Però en aquest cas quedaria fora de tota consideració el treball domèstic que realitzen les dones que no formen part de la família d’un treballador assalariat, sinó d’un capitalista. Ma. Jesús Izquierdo ens diu  ( [2] ):

Ante este problema, lo habitual es pasar de puntillas, ya que la postura más generalizada es la de cualificar el trabajo de las mujeres como trabajo de reproducción de la fuerza de trabajo. Por lo tanto, se examinan las relaciones de género como si no tuvieran dinámica propia, como si fueran una sucursal de las relaciones de clase.

És necessària, doncs, una nova perspectiva d’anàlisi de cóm s’organitzen tots els temps de la vida, perquè les taules  oficials, fins i tot l’EPA,  no ens  permeten   veure i valorar, en tota la seves conseqüències, la realitat de les  distintes formes d’empleo i la precarietat. Hi ha una realitat que resta amagada en les taules i la seva pluja de dades: el patiment de les persones. Per poder mesurar la realitat en la seva completud  caldria creuar-les amb altres components: cóm la vivencien les persones afectades en quan a la seva salut física i psíquica.  És evident que una anàlisi exhaustiva d’aquest tipus depassaria l’amplitud d’aquest treball ( [3] ). 

Però, fins i tot deixant de banda les qüestions de salut, les dades resulten  incompletes, perquè fa invisible l’esfera des d’on s’organitza la vida,  perque les situacions no són úniques (activitat o inactivitat),  fins i tot es inapropiat el mot “inactivitat” a determinades situacions de “no empleo”  ( [4] ) . 

Sembla estrany que haguem de recordar que la reproducció generacional i personal, és la base per a que pugui existir la producció de mercaderies i el propi mercat. De manera molt interessada no es relaciona aquest treball de reproducció amb l’acumulació de capital del que n’és el fonament.

És important que els indicadors de l’activitat de totes les persones que composen la unitat familiar; la càrrega global del treball, l’index de desigualtats en la distribució del temps de treball (domèstic, assalariat, de cura dels altri, d’estudi, de participació); l’oci, etc. Siguin contemplats en els números oficials. No tan sols per tal d’assegurar la correcta comparabilitat dels resultats, sino perquè les xifres oficials (l’EPA) són un dels instruments estadístics més utilitzats per tal de fer l’estimació de l’empleo i l’atur, i és una de les bases principals per a marcar les polítiques econòmiques del govern i la negociació col.lectiva, per tant demanar la revisió de la metodologia de les estadístiques no és cap bagatela. Per una altra banda si es qüestiona l’estructura de l’EPA, per exemple, com que les definicions i categories de població es basen en dictamens de la OIT, es qüestiona, també, el sistema internacional de les estadístiques d’empleo i aquesta és l’única manera que es faci visible el volum de treball invisible del que s’apropia el capitalisme.

       

Vallirana, novembre 2004

[1]    Muraro, L.: Vida pasiva. A Una revolución inesperada. Narcea, SA. Ediciones.Madrid, 2001.

[2]    Izquierdo, Ma.J.: El malestar en la desigualdad. Ed. Càtedra. Universitat de València. Instituto de la Mujer. Madrid, 1998.

[3]    Martí, O.: Todo lo que quisiste saber sobre la dependencia a las drogas y nunca te atreviste a preguntar. Ed. Hiru. Hondarribia, 2004. 2a. Edició ampliada per l’autor. El capítol 9, molt especialment tracta sobre el fenomen dels canvis produïts aquests darrers anys a  Espanya: el fenomen de l’anòmia i la precarietat en les conurbacions hispàniques amb la seva càrrega de dolor psíquic i físic per a les persones. 

[4]    Carrasco, C.:  Hacia una nueva metodología para el estudio del tiempo y del trabajo. Taller Internacional Cuentas Nacionales de Salud y Género. OPS/OMS-FONASA. Santiago de Chile, 2001.