Condiciones de vida

Polarització educativa o polarització social?

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

L’informe de la Fundació Bofill sobre la situació del sistema educatiu a Catalunya és l’últim d’una llarga llista d’informes (veure els capítols d’educació a: Navarro, V (dir). L’Estat de Benestar a Catalunya, 2003, i La situación social de España, vol. I 2005 i vol. II 2007) que han documentat que, en contra del que se’ns deia en aquella imatge complaent tan estesa durant anys de governs conservadors a Catalunya i a Espanya que “Espanya anava bé i Catalunya anava fins i tot millor”, les escoles espanyoles no anaven bé i les escoles catalanes fins i tot anaven pitjor. Una de les raons, entre d’altres, era que la despesa pública per alumne era de les més baixes de la Unió Europea dels quinze, UE-15, el grup de països de semblant nivell de desenvolupament econòmic al nostre. La despesa pública per alumne a l’escola primària era, a l’any 2003 (últim any de govern conservador), de 3.180 euros estandarditzats (moneda utilitzada per fer comparables la capacitat adquisitiva de l’euro en diversos països), molt més baixa que a la UE-15 (3.923); i a l’escola secundària era de 4.277, una despesa que era també molt més baixa que el terme mitjà de la UE-15, (5.666). I com sempre succeeix en països amb una despesa pública educativa baixa, existia una polarització del sistema educatiu per classe social segons la qual el 35% de la població de renda superior enviava els seus fills a les escoles privades i el 65% restant (les classes populars) enviava als seus fills a les escoles públiques. La despesa per alumne a l’escola privada era i continua sent superior a la despesa per alumne de la pública, doncs la primera rebia i continua rebent, a més de les aportacions privades, un subsidi públic anomenat concert. La privada, fins l’any 2003, quan perderen les eleccions les dretes, no estava integrada al sistema públic. A l’escola pública s’hi concentrava el 82% de la població immigrant, col·lectiu que té majors necessitats educatives per les seves limitacions culturals i lingüístiques, necessitats que han anat augmentant a mesura que la composició de la població immigrant ha anat canviant amb major procedència de països i cultures no llatines.Aquesta polarització social de l’educació catalana (i espanyola) va ser molt poc visible als mitjans d’informació i persuasió durant l’època conservadora degut al fet que la gran majoria de creadors d’opinió procedien (i continuen procedint) del 35% de la població de renda superior, que han estat educats, en la seva majoria, dins l’escola privada i que constitueixen un grup social amb una enorme influència política i mediàtica al país. La gran majoria d’ells no sofreix en les seves pròpies famílies les conseqüències del gran dèficit de despesa pública educatiu. Els governs conservadors a Catalunya i a Espanya van afavorir les escoles privades (la majoria, gestionades per l’Església catòlica a través d’organismes religiosos) a costa de les públiques, sent Catalunya la Comunitat Autònoma que va afavorir més la via dels subsidis públics a l’escola privada. Això es va fer a costa de la despesa per alumne a l’escola pública, que va ser inferior al terme mitjà d’Espanya i molt inferior al terme mitjà de la UE-15. L’única despesa per alumne que va ser a Catalunya superior al terme mitjà d’Espanya va ser la despesa universitària, i això, com a conseqüència que els fills del 35% de la població de renda superior del país estaven clarament sobrerepresentats en la població estudiantil universitària. L’educació menys finançada era la formació professional, clarament una sortida per a la classe treballadora.Aquesta polarització del sistema educatiu per classe social (una de les més garns existents en la UE-15) era i continua sent conseqüència de la polarització de l’estructura social de Catalunya i Espanya, una de les més desiguals de la UE-15. És precisament en països que tenen menors desigualtats socials com Finlàndia (una de les societats menys desiguals de l’UE-15) on hi ha menor desenvolupament de l’educació privada (la privada és un 2% del cos estudiantil a Finlàndia, a Catalunya és un 36%) i es pot oferir major eficiència educativa. Els governs d’esquerres escollits a Catalunya a partir de 2003 estan intentant canviar aquesta situació a força d’augmentar molt significativament la despesa pública educativa i la integració de l’escola privada concertada dins el sistema públic, la qual cosa hauria de suposar (encara que no està encara ocorrent) la distribució més equitativa de la població immigrant. Però és improbable que la polarització educativa pugui disminuir sense una disminució accentuada de l’excessiva polarització social que existeix al nostre país.

Bon any nou, Dr. Morín!

Jaume Reixach Tot avortament és un trauma per a les dones que prenen aquesta dolorosa decisió. Una dona no avorta com qui va a fer-se una cirurgia estètica per arranjar-se el nas o els pits. Tota dona que avorta passa per una torturada reflexió prèvia i les seqüeles psicològiques d’aquesta operació l’acompanyaran durant molts anys. En la majoria dels casos, els avortaments els induïm els propis homes. Bé sigui per la nostra manca de control i egoïsme a l’hora d’ejacular o per no adoptar senzilles mesures anticonceptives, com ara el preservatiu. També, de manera indirecta, quan no volem assumir la paternitat del fetus que hem engendrat, quan pressionem dialècticament perquè la parella avorti o quan deixem a l’estacada la dona embarassada. Més enllà de la societat masculina, més enllà de les lleis dels homes, només la dona està en possessió del misteri de la vida i, des d’aquesta constatació, només la dona pot avaluar de manera íntima i responsable si el fill que ha de portar al món tindrà la possibilitat de néixer en condicions familiars i materials favorables. L’avortament no és un acte d’egoïsme, és un tràgic acte d’amor envers la covardia o la maldat del pare del nonat. La dona té el dret a decidir quan i amb qui tindrà un fill. Negar aquest dret equival a acceptar el determinisme com a moral de vida en el món: d’acord amb aquest principi, les malalties no s’haurien de curar, no hauríem de prevenir ni mitigar les catàstrofes naturals i ni la civilització ni la cultura no existirien. Des de fa un mes, el doctor Carlos Morín, la seva dona, María Luisa D.S., i la treballadora Virtudes S.V. estan a la presó acusats d’”avortament il·legal, associació il·lícita, intrusisme i falsedat documental”. La jutgessa Elisabet Castelló, que instrueix la denúncia interposada per l’entitat ultracatòlica E-Cristians, també ha enviat a la presó, fa deu dies, dos psiquiatres que col·laboraven amb les clíniques avortistes del Dr. Morín. Altres vuit professionals (metges, psicòlegs, infermeres…) de la mateixa organització resten en llibertat sota fiança. “Bèstia negra” de diverses associacions integristes i d’extremadreta, el Dr. Morín és objecte d’una implacable persecució des de fa anys. El seu “pecat”: haver-se convertit en un referent de qualitat i confiança per a les dones d’aquí i d’arreu del món que han de passar pel difícil tràngol d’avortar. En aquesta campanya contra el Dr. Morín ha estat cabdal el paper d’alguns mitjans de comunicació marcadament de dretes, com ara el “Sunday Telegraph” britànic o la TV pública danesa. En el linxament mediàtic del Dr. Morín i la seva xarxa de clíniques avortistes ha excel·lit també “La Vanguardia”, que li ha dedicat portades i planes dignes de la “premsa groga” més sensacionalista. Del Dr. Morín se n’han dit un munt de burrades, presentant-lo com un “serial killer” d’infants o com una mena de sàdic Mr. Hyde. També se li han adjudicat unes màquines trinxadores de fetus i nadons morts que la Guàrdia Civil no ha localitzat en cap de les seves clíniques escorcollades. Des de fa anys, la conselleria de Salut de la Generalitat practica inspeccions regulars a les clíniques avortistes de Catalunya i, més enllà d’algunes anomalies administratives, mai s’ha detectat cap “castell del terror”. És cert que en algun centre del Dr. Morín s’han practicat avortaments que superen el termini de dotze setmanes que fixa la llei espanyola. Però són casos comptats i sempre per donar resposta a l’angoixa extrema i a la fèrria determinació de la dona embarassada. En un país on el director general de Trànsit ha estat enxampat extralimitant-se de la velocitat màxima permesa, quin sentit té que s’empresoni cinc metges i treballadors d’unes clíniques avortistes legals? Si tothom a l’Estat espanyol que no compleix la llei al peu de la lletra ha de pagar-ho amb la presó, ja podem anar preparant camps de concentració. A banda dels grups integristes i dels mitjans de comunicació que els hi són afins, en aquest desgraciat afer hi té un paper molt rellevant la jutgessa instructora del cas, Elisabet Castelló. Hom diria que aquesta magistrada ha perdut els papers. La seva “investigació” ha fet que centenars de dones que han avortat a les clíniques del Dr. Morín s’hagin vist en el tràngol d’haver de prestar declaració judicial. S’adona la jutgessa Castelló del dolor innecessari que està causant en dones que han passat per la tragèdia d’avortar, tractant-les com si fossin (presumptes) delinqüents? Espero que en les pròximes setmanes, algú posi seny i enteniment en aquest desori judicial i que el Dr. Morín i els seus col·laboradors puguin sortir en llibertat. Mentrestant, bon any nou, Dr. Morín!

Publicat: http://www.eldebat.cat/

Joaquin Arriola

Es conocida la preocupación de los gobiernos de Europa, incluida la Comisión Europea, por el envejecimiento de la población y el coste añadido que ello supone para los servicios sociales de atención a la dependencia y a los sistemas públicos de pensiones. Las medidas de reforma iniciadas con más o menos profundidad en toda la UE se orientan por dos vías: reducir el nivel de prestaciones medias otorgadas a cada anciano, mediante procedimiento de alargamiento de los plazos, y endurecer los requisitos requeridos para adquirir derechos a las prestaciones.

Pero ahora el Parlamento español ha encontrado una fórmula "tres-en-uno", que permite trasladar a los propios ancianos el esfuerzo requerido para obtener un ingreso digno durante la vejez; facilita la trasferencia de rentas a la banca, sector privilegiado tradicionalmente por los gobiernos del PSOE, y contribuye a disminuir el problema del envejecimiento de la población por la vía de la aceleración de los procesos de paso a mejor vida de los jubilados propietarios de vivienda, es decir, de una gran parte de la población española que alcanza dicha jubilosa edad.

Todo ello, en un par de páginas en forma de disposición adicional de la reforma de la ley hipotecaria, que de rondón cuela otros cambios de gran calado, y sobre los que casi nadie ha reflexionado en serio -salvo, obviamente, los beneficiarios promotores de estas reformas-. El proyecto de ley lo dice todo: "Proyecto de Ley por la que se modifica la Ley 2/1981, de 25 de marzo, de regulación del mercado hipotecario y otras normas del sistema hipotecario y financiero, de regulación de las hipotecas inversas y el seguro de dependencia y por la que se establece determinada norma tributaria".

La reforma de la ley hipotecaria, ha sido aprobada la misma semana del 32º aniversario de la muerte de Franco, paladín de la política de compra de vivienda por la clase obrera como motor de la acumulación de capital. Y la reforma se plantea modificar este pilar del antiguo régimen, convirtiendo la vivienda en una forma de ahorro, que no de inversión: "Hacer líquido el valor de la vivienda mediante productos financieros podría contribuir a paliar uno de los grandes problemas socioeconómicos que tienen España y la mayoría de países desarrollados: la satisfacción del incremento de las necesidades de renta durante los últimos años de la vida", según reza la exposición de motivos de la reforma.

Hay que agradecer al gobierno la claridad con la que dice las cosas, seguramente porque es consciente de la impunidad con la que actúa. El mensaje que nos trasmite con esta ley es este: ¡Ciudadanos! Si creéis que en el momento de la jubilación vuestros ingresos se reducen demasiado para poder llevar una vida decente, sed previsores, compraos una casa a tiempo, y llegado el momento, entregádsela a un banco para pagar vuestra pensión, porque nadie entre los que aprobamos esta ley apuesta por aumentar las pensiones públicas.

El fracaso de la educación secundaria no obligatoria es un triunfo

NORA CATELLI 27/11/2007

Gestores y políticos afirman que el 30% de abandono de la educación no obligatoria en Cataluña es un fracaso; en realidad, es su triunfo. No se trata de una teoría de la conspiración; es, al contrario, algo evidente. Son objetivos transversales a todos los sectores ideológicos de la Administración: sacar al mercado una masa "competente" con las suficientes "habilidades" como para resolver de manera "creativa" las situaciones de la vida laboral. Con ese 30% que abandona, las élites tendrán más espacio para gestionar el espacio público, retardando además la emergencia e inclusión, dentro de ellas, de la segunda generación de inmigrantes; la primera se quema asegurando la prosperidad de la segunda.

¿Quién somete a análisis a los asesores en educación de nuestros ministros y consejeros?

Que nadie se extrañe por las comillas: este léxico, propio de las teorías del aprendizaje infantil, hoy se impone en todos los tramos de la educación, con la anuencia de nuestras autoridades, incluso las universitarias, que sólo se rebelan en susurradas pataletas de pasillo, pero que se han sometido a estas exigencias, asépticas sólo en apariencia. Es el resultado de haber dejado los criterios generales de los planes de educación en manos de una casta tecnopedagógica. De allí los discursos de los gobernantes, cuando, por ejemplo, ante el informe de la Fundación Jaume Bofill, señalan que el problema es el corporativismo de los profesores. ¿Y el corporativismo de los pedagogos, técnicos, asesores y consultorías -incluso privadas- que están en la sombra?

Aún más: esa anuencia lleva a adoptar la jerga de esta miríada de carísimos asesores a quienes se llama para renovar, pretendidamente, la enseñanza, toda la enseñanza, incluso la universitaria. La tendencia ha llegado a la enseñanza superior y se ha cerrado. Las cifras de la Fundación Bofill lo atestiguan: se ha conseguido mano de obra instantánea. Así, logrado que ese 30% se vaya a reponer mercaderías en los supermercados o a servir cortados en las franquicias, la población universitaria es sometida a idéntico vaciamiento. Ante esta situación, cuando alguna conciencia docente conturbada pierde el sueño, un pedagogo con poderes omnímodos puede, siempre, sugerirle hacer un curso de PowerPoint o de vocalización, imprescindible -de ahora en más- para cobrar sus complementos salariales. Con lo cual se le concederá al insomne la casilla del mérito docente y aceptará que está en el mejor de los mundos posibles: un mundo donde el 30% de los que acaban la educación obligatoria ingresa al contingente de mano de obra sin pretender más que haber "progresado adecuadamente"; un mundo donde se puede enrarecer o volver más difícil el acceso a las disciplinas complejas que, en las humanidades al menos -y quizá también en los otros campos- se sustentan en las diversas artes de la argumentación.