Entrevista a Àngel Duarte

Creus que el règim socioeconòmic heretat de la transició està esgotat?

Benvolgudes companyes i companys, en primer lloc us voldria agrair l’interès per les meves opinions i us haig de començar responent tot recordant que la transició fou el resultat concret d’una correlació de forces molt determinada. La requisitòria contra la transició in toto, com la font de tots els mals que ara ens afecten, no deixa de ser, al meu entendre, una manera d’eludir per part de l’esquerra transformadora les responsabilitats en les mancances de les polítiques menades amb posterioritat. En les dues darreres dècades del segle XX i primeres del XXI. És cert que algunes de les derrotes viscudes d’aleshores ençà foren alimentades per algunes de les renúncies fetes durant l’època del “consens” –penso per exemple en la liquidació dels moviments socials que ara, amb d’altres característiques, redescobrim com a bàsics per a tota política de canvi econòmic, polític i cultural.

Des del punt de vista sòcio-econòmic, la primera i més decisiva peça del model sorgit de la transició va ser, més fins i tot que els elements recollits en la Constitució, els Pactes de la Moncloa, la tardor de 1977. Un pla d’ajust brutal orientat al control de la inflació. Bastits sobre el sacrifici de la classe treballadora no és menys cert que permeteren l’acord a propòsit d’una reforma fiscal que va fer possible una certa redistribució de la renda i el desplegament de polítiques socials. Recordeu, en concret i com a exemple, el canvi registrat en matèria de prestacions de la seguretat social.

Si hagués d’establir una analogia, o perfilar una caracterització històrica de les iniciatives socials i econòmiques d’aquella conjuntura, diria que s’assembla força, en un primer moment i sense l’hegemonia politico-cultural de l’antifeixisme europeu de 1945 –aquí els hereus del Movimiento Nacional tingueren un pes gens negligible-, al model entre socialdemòcrata i democratacristià que qualla a l’Europa de postguerra. Aquí arriba amb un retard atroç i, a més, en uns moments –el 1979 tindria lloc el segon xoc petrolier- en què el susdit model començava a fer aigües.

Bé, sí: el model està esgotat. Del tot. L’altra part –“de la parte contratante”- es passa el dia dient que no es poden fer càrrec de les despeses que nosaltres, les treballadores i els treballadors, hem pagat religiosament. I no només ho diuen. Els incompliments són fets un dia i altra. A l’educació, a la sanitat,… en les pensions, en les prestacions a l’atur, etc… El més dur? A vegades amb la complicitat dels nostres.

Com valores l’impasse del model neoliberal de construcció europea?

Impasse? No ho sé pas si estem davant un impasse. Jo crec que de Maastrich ençà la construcció europea ha pres un camí molt determinat. En l’ordre polític i en l’econòmic. Sotmetre el sud d’Europa als interessos de les economies del nord, i molt concretament a Alemanya… Fer-ho tot adoptant com a criteri incontestable el de la contenció de la despesa… Procedir a desmantellar –tot afirmant que es fa per defensar-lo- el model socioeconòmic al que al·ludia en l’anterior resposta, el del welfare-state… Sostreure de la ciutadania europea el dret a intervenir en el disseny de les polítiques generals; és a dir, desposseir-nos de sobirania… Bé, no sé si es un impasse o és més aviat que anem cap a una Europa, la dels mercats, la de l’economia finançaritzada, que no és aquella que teníem, com a mínim les dones i els homes d’esquerra de la meva edat, en ment.

Creus que l’única sortida a la crisi estructural comporta necessàriament una transformació estructural?

Sí, està clar. El problema és com fer-ho i cap a on anar. D’entrada, convindria trencar amb determinats tabús relatius a Europa. Que se’n pugui parlar. Jo no sé del cert si ara podem sortir o no de l’euro. Ni com fer-ho. Crec, però, que s’ha d’afrontar el problema. Els economistes comencen a fer-ho. Fa pocs dies, Antón Costas, al suplement Negocios de El País –o sigui, no pas en un medi anti-UE, sinó tot el contrari- recordava que l’economia espanyola s’havia començat a recuperar allà cap el 1999. Deia, en concret, que “el modelo productivo se orientaba hacia actividades productivas y de mercado”. No em direu que no ho trobem a faltar! Activitats productives! I de cop i volta, segueixo amb Costas, es comencen a tòrcer les coses: “Pero a partir de 1999 algo comenzó a torcerse. Volvieron los desequilibrios macroeconómicos y la economía se orientó hacia actividades especulativas y suntuarias, como las grandes inversiones en AVE, aeropuertos y demás. De forma intrigante, el inicio de este deterioro coincidió con la entrada de la peseta en el euro”. Intrigant, diu!

L’esquerra hauria de començar a respondre amb un cert nivell de precisió, i sense eludir les responsabilitats adquirides en el passat –existeix, com assegura Giaime Pala, un company molt més intel·ligent i precís que jo, un europaletisme d’esquerres força estès-, a com i per què va tenir lloc el fals boom econòmic del passat recent, una situació en la què una enorme qualitat de capitals estrangers van arribar aquí i van rebentar –en bona mesura a través de l’endeutament privat- el país. I ens han deixat del tot empantanegats i a les classes subalternes, perdoneu l’expressió, en “pilota picada”.

Que cal una transformació estructural jo ho tinc claríssim. Quina? La resposta depèn, en bona mesura, de la resposta que trobem a l’anterior pregunta. La resta serà anar fent la viu-viu i perdent un llençol a cada bogada.

Com veus el problema de la construcció europea i la defensa del sistema democràtic?

Tinc problemes amb la equiparació dels dos conceptes. I abans no en tenia. Fa anys, el 2005, crec, quan per Europa hi havia referèndums per ratificar el dit projecte de Constitució europea vaig intervenir en un programa televisiu a TV Girona tot defensant l’esmentat projecte davant Sebastià Salellas. Haig de reconèixer que estava equivocat. Jo. No pas en Salellas.

No tinc receptes polítiques concretes, però resulta intolerable que se’ns imposin condicions lleonines –o com sigui que es digui- per part de troikes i demés. I tot a benefici d’uns impersonals mercats.

És cert, tenim un parlament europeu, però s’imposa una rectificació en tota regla del camí seguit. Una rectificació democràtica, radical i gosaria dir que plebea, d’un parlamentarisme –em refereixo a l’europeu- que comença a recordar el vell parlamentarisme del liberalisme patrici.

Només una majoria social i política que faci visible la insubordinació –el que es foti la troika, dels camarades portuguesos, per entendre’ns- assegura la possibilitat de retornar al procés de democratització.

A l’Estat espanyol, l’alternativa democràtica a la crisi implica un canvi de règim? Monarquia o República? Centralisme o federalisme?

Com haureu vist per les anteriors respostes prefereixo, amb Lukács, la idea de procés democratitzador a la de democràcia. El concepte democràcia remet a un estat de coses donat, fix, a-històric. És d’aquella mena de conceptes que a voltes oculten o emmascaren els moviments socials concrets. Més que la democràcia com una “estat donat” m’interessen les direccions i les possibilitats de desenvolupament real d’aquest estat. Doncs bé, crec que coincidirem en que és evident que la participació ciutadana, el compromís de les dones i els homes concrets en la cosa pública i en la recerca del bé comú xoca, més que en els primers temps de la transició, amb les característiques del sistema. Hi ha un desentendre’s d’àmplies majories –parlo ara del conjunt d’Espanya- i un activisme fragmentari, escassament articulat, de les respostes d’indignació. Hi ha, a més, una pulsió re centralitzadora evident: els atacs a la democràcia municipal són, sovint, passats per alt per l’esquerra, com si no fossin atacs al fogar de la democràcia.

Els mecanismes representatius estan sotmesos a una pressió per desacreditar-los –altra volta in toto– que em sembla perillosa. Els participatius són estrets, massa estrets, això quan existeixen. Les dues coses s’haurien de revertir. En república, jo diria que per suposat. Admeteu-m’ho: la república no serà, en cas d’arribar, la solució de res. Però sí que podria ser un terreny de joc més apte per a la resolució en benefici dels interessos populars de crisis i horitzons d’emancipació. El mateix us diria de la Federal.

Cal canviar de règim? Per suposat. Cal que sigui republicà i federal? Per suposat. N’hi haurà prou? No.

Com valores l’actual procés polític a Catalunya?

En aquestes coses és que sóc molt clàssic. Tal vegada massa. No ho sé. No vull veure com a estranger a qui no ho és i em sento ben lluny d’alguns connacionals meus. Autodeterminació? Per suposat. No hi renunciaré ara. Per proposar què? Una república federal. Ja us he dit que sóc molt clàssic.

En tot cas sí que em sembla tristíssim un procés sostingut sobre la ignorància intencionada a propòsit de la naturalesa de les relaciones econòmiques entre els distints territoris de l’Estat al llarg de la història, sobre les lògiques de revoltes de contribuents –en la base històrica de l’erosió del welfare-state de la que hem parlat abans- que hi ha al darrera del Espanya ens roba, sobre un ús espuri de la història,… encara diré més sobre la depuració d’elements culturals (en el sentit antropològic del terme) que no encaixen amb la idea de la Catalunya nacional… Però, què hi farem. Les coses han anat així. El poder, perquè a Catalunya hi ha poder, i hi ha qui l’usdefruita, ha estat en mans de qui ha estat. Em refereixo al real. I l’esquerra no ha sabut, o no ha pogut, alterar el procés.

En qualsevol cas, a vegades s’ha de fer realitat allò que sembla impossible però que és necessari.

Publicat a Front. Portaveu del PSUC-VIU-COMARQUES GIRONINES, II época, Setembre 2013, nº 693.