Un cop més, hem hagut de tornar a visualitzar la llei de l’embut: com ha estat i qui ha pagat el múltiple rescat bancari. Enmig de l’orgia credítica i immobiliària, la obsessió i urgència per captar capital davant l’absència de recursos propis i mantenir els nivells aparents de ràtio i solvència per poder seguir jugant al pòker amb els estalvis d’altri, la col·locació de preferents va esdevenir el primer rescat social, de facto, de la banca. Els de baix salvant els de dalt. Socialització de pèrdues. Privatització de beneficis. Blanc sobre negre.

Alguien pregunta: ¿todavía eres marxista? Nunca antes ha sido tan extensa como hoy la devastación ocasionada por la búsqueda de la ganancia, según la define el capitalismo. Casi todo mundo lo sabe. Cómo entonces es posible no hacerle caso a Marx, quien profetizó y analizó tal devastación. La respuesta sería que la gente, mucha gente, ha perdido sus coordenadas políticas. Sin mapa alguno, no saben a dónde se dirigen.

Si el poder més efectiu sempre és el que s’exerceix des de la discreció i el silenci, la vella metàfora del ‘Diagonal en amunt’ –en relació amb la distribució territorial de les classes socials- segueix sent parcialment real. Tan real com que la crisi va per barris i com que en els darrers quatre anys ni bancs, ni grans empresaris, ni grans accionistes han perdut. Tot el contrari: han continuat guanyant.